Anecdotari J. V. Foix
Per Josep Maria Foix
M’interessa la figura de Josep Vicenç Foix. Pel fet de compartir cognom, és clar. Però també pel domini extraordinari que l’escriptor tenia de la llengua, basat en la lectura dels clàssics medievals. Per la idea de voler conciliar els contraris: «Si pogués acordar Raó i Follia», diu un dels seus versos més famosos.
Les edicions crítiques de l’obra de Foix, les va publicar Quaderns Crema, l’exquisida editorial fundada per Jaume Vallcorba, que ens va deixar el passat mes d’agost. L’editor i humanista va publicar el 2002 J. V. Foix, investigador en poesia, una aproximació a la vida i a l’obra poètica de l’escriptor de Sarrià.
El llibre és ric en anècdotes. La passejada diària de Foix de Sarrià a Pedralbes, sempre impecablement vestit: armilla, americana, corbata i barret; l’habilitat amb què eludia la censura de la dictadura en els rètols del negoci familiar, que es podien llegir indistintament en català o en castellà (amb majúscula i sense accents): «bomboneria selecta», «postres del país», «pasta seca superior»; la seva intervenció en el disseny dels papers de la pastisseria, que incorporaven l’escut d’armes de la reina Elisenda (fundadora del monestir de Pedralbes), el de Sarrià i el dels comtes de Foix (tres barres, en comptes de quatre).
Vallcorba explica que Foix fou un home més aviat sedentari, amb poques estades a l’estranger. La seva vida transcorregué entre la vila de Sarrià (annexada a Barcelona el 1921) i els estius al Port de la Selva, on havia adquirit una vella cabana de pescadors.
Però això no li va impedir pas d’estar permanentment obert als nous corrents artístics i literaris europeus. La seva obra fou un compromís entre tradició i modernitat. «M’exalta el nou i m’enamora el vell»: així es clou un dels poemes de Sol, i de dol, el seu llibre més lloat.
Foix es va negar sempre a ésser encasellat. Tal com s’afirma en el llibre, rebutjava l’etiqueta d’escriptor surrealista: insistia a dir que en un país tan surrealista com el nostre, ell era l’únic que no ho era.
Llegir novel·les, passats els quaranta
Per Josep Maria Foix
No n’havia llegit res, del flamant premi Nobel de Literatura, el francès Patrick Modiano, un home, segons que diuen, molt tímid i gens mediàtic. De manera que he triat el títol que més m’ha atret: En el cafè de la joventut perduda. Em deu haver atret perquè ja passo dels quaranta.
Deia Josep Pla que un home que després dels quaranta anys encara llegia novel·les era un pur cretí. Una afirmació contundent que lligava amb la seva imatge pública d’home pràctic, que tocava de peus a terra i no estava de romanços (de collonades, en llenguatge planià). Encara que potser la va etzibar per dissimular la seva faceta sentimental.
Tot i l’admonició de l’admirat Pla, continuo llegint novel·les. Tretze són tretze. I aquesta de Modiano m’ha semblat excel·lent. L’he llegida amb una guia de París a mà: Montmartre, Montparnasse, el Barri Llatí, el districte XVI… La capital francesa és al centre del de tota l’obra de Modiano.
En el cafè de la joventut perduda se situa a la primeria dels anys 1960 en un cafè parisenc (segons l’assagista George Steiner, els cafès són una de les coses que més defineixen Europa, en contrast, per exemple, amb l’Amèrica del Nord). En aquest cafè, de nom Condé, hi fan cap poetes i estudiants bohemis. I també la Louki, una dona fascinant i silenciosa voltada de misteri. En un to melangiós i delicat, la novel·la confegeix la història de la Louki, que mira d’aferrar-se a la vida, d’arrelar-hi, de trobar-hi un sentit. I que sempre porta a sobre el mateix llibre: Horitzons perduts. Una novel·la…
Tarda de diumenge al Picasso
Per Josep Maria Foix
Visita familiar al Museu Picasso de Barcelona, fa un parell de diumenges. N’hi ha uns quants, de museus que obren de franc en diumenge. Cultura és també això: posar-la a l’abast de tothom.
La visita gratuïta és a partir de les 15.00. Hi arribem fet i fet al cap de mitja hora, quan la cua ja ocupa una bona part del carrer de Montcada. Molts estrangers d’ulls ametllats amb motxilla i càmera fotogràfica. Una dona que reparteix targetes d’un espectacle nocturn de flamenc. Al lluny, balcons amb l’estelada.
Converses sobretot en anglès. M’agrada aquest ambient cosmopolita dels museus. Si fa no fa el mateix que es respira als aeroports i a les estacions de tren. Llocs de fugida, de noves perspectives vitals. Dalí va anomenar l’estació de Perpinyà el centre del món: el punt de partença dels seus primers viatges a París.
Dins el museu, una corredissa sorollosa de les meves filles (set i quatre anys) suscita mirades de tendresa. I alguna de reprovació: què diantre hi fa, aquí, aquesta canalla. Severitat, manca d’imaginació. Quan ja fa ben bé una hora que hi som, les nenes comencen a rondinar. Els diem que han de triar un quadre, el que més els agradi. Que s’hi fixin bé, perquè a casa l’hauran de pintar elles.
Abans d’anar-nos-en tafanegem dins la botiga del museu. Hi trobo un llibret bellament il·lustrat de Josep Palau i Fabre: Picasso a vol d’ocell (Edicions de 1984). Els en queda sols aquest exemplar. Mentre el fullejo, penso si l’he de comprar. Al capdavall, no hem pagat entrada… No sé què fer. Finalment l’agafo.
Picasso a vol d’ocell és una petita joia. Instructiu, planer, ideal per als qui no som experts ni en Picasso ni en l’art del segle XX. L’autor, gran autoritat en l’obra del pintor malagueny, ens informa de la seva personalitat desbordant, del seu compromís amb el més desvalguts, de la influència que va tenir Catalunya en l’evolució de la seva obra. Ens parla de les estades de Picasso a Barcelona, Horta de Sant Joan i Gósol; de la gran amistat amb Carles Casagemas, en record del qual va començar l’anomenada època blava.
El Museu Nacional d’Art de Catalunya just acaba d’obrir una exposició dedicada a Casagemas. Duu per títol Casagemas. L’artista sota el mite, i és integrada per una quarantena d’obres de l’artista, mort tràgicament amb vint anys. Hi aniré per poc que pugui. En diumenge.
Els grecs i la utilitat de l’inútil
Per Josep Maria Foix
Alguna vegada he sentit dir que els millors llibres d’història els escriuen els periodistes. Bé, potser no és ben bé així. Potser no són els millors, però sí els més didàctics. Un exemple: Història dels grecs i Història de Roma, del quixotesc (d’esperit i d’aspecte) Indro Montanelli.
La història és complexa. Per explicar un determinat període històric cal tenir presents molts factors: la cultura, l’economia, la demografia, la política… Però això no vol pas dir que no es pugui fer d’una manera didàctica.
Aquests últims dies he llegit Retratos de la Antigüedad Griega (Rialp, 2006), del filòsof xilè Gerardo Vidal. El llibre s’acosta a la història grega a través de la vida i l’obra d’una vintena llarga de personatges, de Tales de Milet (model de savi despistat) a Arquimedes, passant per Homer, Aristòtil, Heròdot, Pèricles, Fídies, Sòfocles… L’autor se’n serveix per explicar-nos amb amenitat les aportacions gregues en camps diversos: filosofia, política, medicina, arquitectura.
El llibre insisteix en la idea que els grecs (a diferència dels romans) foren un poble mancat de sentit pràctic. No aconseguiren mai d’unir-se políticament, cosa que finalment els va portar a perdre l’hegemonia del Mediterrani. Però aquesta mancança n’explica, també, l’immens llegat. Els grecs estimaven la ciència i la filosofia per elles mateixes, no pels beneficis que en poguessin obtenir. Rere l’ànsia de saber no hi havia cap càlcul. Sentien un menyspreu gairebé instintiu per les coses pràctiques.
Aquesta idea és il·lustrada en el llibre amb una anècdota que ens mostra a Plató indignat perquè un alumne seu havia gosat demanar-li de què servien, les seves demostracions matemàtiques. El filòsof va manar a un esclau de lliurar una moneda a l’alumne, amb la intenció de ridiculitzar-ne l’afany de benefici.
Els grecs van llegar a l’Occident la passió per la veritat, pel saber deslligat del guany. Aquest llegat ha estat reivindicat pel professor italià Nuccio Ordine en el seu últim llibre: La utilitat de l’inútil (Quaderns Crema, 2013). En una entrevista publicada fa uns quants mesos al diari El País, Ordine deia que els sabers humanístics, cada vegada més bandejats dels sistemes educatius, constituïen una forma de resistència als egoismes del present, un antídot contra la barbàrie d’allò que és útil. Plenament d’acord.
Un país de col·leccionistes
Per Josep Maria Foix
Recordo haver llegit (en l’obra de Gaziel, de Ferrater Móra, de Vicens Vives?) que als catalans ens atreu la història, a diferència dels castellans, més proclius a la filosofia, a les idees; i que aquesta atracció pel passat explicaria la nostra passió pel col·leccionisme.
No sé si l’afecció a col·leccionar coses és més arrelada a Catalunya que no en altres indrets: és cosa difícilment comprovable. El fet és que tinc alguns amics i coneguts que tenen la dèria d’aplegar objectes. El ventall és molt divers: segells i monedes; càntirs, porrons i ampolles de vidre blaves; pedres, minerals i petxines; matrioixques i tortugues de fusta; edicions de l’Odissea d’Homer… No fa gaire un amic m’ensenyava orgullós la seva col·lecció de rellotges de polsera, algun de ben antic. M’explicava que aquesta mena de rellotges es van començar a generalitzar ara fa cent anys, durant la Primera Guerra Mundial.
Potser la millor cosa que un hom pot col·leccionar són fracassos (“De fracàs en fracàs sense perdre l’entusiasme”, aconsellava Churchill). Fora d’això, no sé si mai col·leccionaré re. Potser boles del món, globus terraqüis. M’agraden. Perquè l’esfera és la forma més perfecta, com bé deien els antics. O, simplement, perquè tots som d’aquest món.
Això no ho fem, nosaltres
Per Josep Maria Foix
He llegit amb delit i gairebé d’una tirada Val més educar, del mestre i filòsof Gregorio Luri, que duu un subtítol prou eloqüent: Consells als pares, a favor del sentit comú.
Luri és un bon coneixedor del l’àmbit educatiu. Ha fet de professor en tots els nivells, de primària a la universitat. A parer seu, la paternitat s’ha professionalitzat. Els pares programen amb tot detall l’educació dels fills. S’amoïnen massa, s’angoixen, per por d’equivocar-se. Han perdut de vista la idea que el destí dels fills no depèn únicament d’ells, sinó de factors molt diversos.
Luri sosté que la paternitat s’ha de desdramatitzar, que els pares s’han de preocupar menys per poder educar millor. Però, alhora, remarca la necessitat que a l’escola i a casa es fomentin valors com l’esforç, la disciplina (que considera més important que no la intel·ligència), les bones maneres i la competència. I ens recorda aquella cèlebre dita del duc de Wellington, l’home que va derrotar Napoleó: «La batalla de Waterloo es va guanyar als patis de l’escola d’Eton».
Luri ens aconsella d’educar els fills amb el consell, però sobretot amb l’exemple; d’harmonitzar els valors i les conductes, les idees i els fets. Els fills fan cas d’allò que veuen fer als pares, més que no pas d’allò que els diuen que han de fer.
L’autor ens proposa d’acompanyar els consells amb unes paraules d’eficàcia provada: «Això no ho fem, nosaltres». O, a l’inrevés: «Nosaltres, sempre fem això». És una bona manera de reforçar els vincles familiars i de fer entendre als fills la importància d’actuar d’acord amb les conviccions pròpies.
Val més educar és un llibre que desmitifica algunes idees presents a l’escola i al conjunt de la societat. I les desmitifica amb dades, amb realisme i amb arguments sòlids. Amb sentit comú: el menys comú dels sentits.
Per què no romandre a casa?
Per Josep Maria Foix
L’obra més coneguda d’Aldous Huxley és Un món feliç, que descriu una societat futura dominada per la tecnologia i el consumisme, amb individus pretesament feliços però que han perdut tot marge de llibertat. Aquesta novel·la data del 1932. Set anys abans, el 1925, Huxley havia escrit Carretera enllà, que l’editorial Adesiara acaba de publicar per primera vegada en català en la traducció, fins ara inèdita, de Rafael Tasis.
Carretera enllà és un singular llibre de viatges que desfà tòpics i que demostra la gran erudició de Huxley, format en dues institucions angleses de gran prestigi: Eton i Oxford. El llibre s’obre amb un capítol de títol provocador: «Per què no romandre a casa?». Segons Huxley, molts viatgers no viatgen pas per amor al viatge, sinó per amor a la convenció. Perquè toca. El resultat és que tornen a casa desencisats, encara que la vanitat els impedeixi de reconèixer-ho públicament.
Huxley també ironitza sobre les pretensions lectores dels turistes: s’enduen una pila de llibres, alguns de molt gruixuts i seriosos… que amb prou feines si arribaran a fullejar. En aquest punt, l’autor es permet de fer algunes recomanacions basades en la seva llarga experiència viatgera: una bona antologia de poemes, les màximes de La Rochefoucauld, un volum de butxaca de l’Enciclopèdia Britànica.
Carretera enllà és una obra molt suggeridora escrita per un viatger nat. Moltes de les pàgines del llibre són dedicades a Itàlia, país on Huxley va residir uns quants anys, durant la dècada del 1920. L’escriptor anglès hi parla d’esdeveniments, indrets i obres d’art: de l’espectacle colorista del Palio de Siena; de la vida en un monestir de la Toscana; del fresc Resurrecció de Crist de Piero della Francesca, que ell considerava la més gran pintura del món. Hi parla d’això i de moltes altres coses. Amb lucidesa i sentit comú.
La Mancomunitat, Vicens Vives i els diners
Per Josep Maria Foix
Jaume Vicens Vives.
«El primer ressort de la psicologia catalana no és la raó, com en els francesos; la metafísica, com ens els alemanys; l’empirisme, com en els anglesos; la intel·ligència, com en els italians; o la mística, com ens els castellans. A Catalunya el mòbil primari és la voluntat d’ésser». Aquestes paraules clouen l’assaig Notícia de Catalunya, escrit per l’historiador Jaume Vicens Vives el 1954, en un moment en què la llengua i la cultura catalanes eren feroçment reprimides.
La idea d’en Vicens Vives ha fet fortuna política, ha afaiçonat el discurs del catalanisme. I això que la voluntat d’un poble és una cosa intangible, no es pot mesurar. No és com els diners, tangibles, comptables. Els diners són importants. Sobretot quan un no en té; sobretot quan un pensa que en paga més que no en rep. I més ara, que som enmig d’una crisi econòmica molt greu.
Però em sembla que la reivindicació nacional catalana no ha de fonamentar-se en els diners, sinó més aviat en la història, en la llengua, en la cultura, en una determinada manera de fer. En tot allò que és distintiu de Catalunya. El cas català no es pot reduir a una qüestió economicista.
Ara fa exactament cent anys de la institució de la Mancomunitat de Catalunya, el primer assaig d’autogovern des de la derrota del 1714. Amb Enric Prat de la Riba al davant, la Mancomunitat va dur a terme una gran obra de govern. Va fundar biblioteques populars; va enfortir l’Escola Industrial de Barcelona, amb vista a la formació de tècnics de qualitat; va crear escoles d’estiu per a mestres; va estendre les xarxes viària, telefònica i elèctrica; va promoure museus i recerques arqueològiques; va assumir els plantejaments lingüístics de Pompeu Fabra, creador de les regles del català modern.
Els noucentistes de la Mancomunitat es van proposar de modernitzar i d’europeïtzar Catalunya. I ho van aconseguir amb recursos econòmics migrats. Més per la força de la voluntat que no pas dels diners.
Ai dels vençuts!
Per Josep Maria Foix
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re…
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
Pere Quart
Vae victis (‘Ai dels vençuts!’), diuen que va proclamar el cap dels gals Brenne quan es va apoderar de Roma el 390 aC. La dita sembla feta a mida per al mig milió de fugitius que el gener i el febrer del 1939, amb la guerra a les acaballes, van travessar el Pirineu català, en un dels èxodes més grans mai vist fins aleshores.
D’això fa setanta-cinc anys, i en l’escaiença Edicions de 1984 ha reeditat la novel·la Els vençuts de Xavier Benguerel, que projecta llum sobre un dels episodis més tristos de la nostra història. Escrita en un català clar i genuí, Els vençuts ret homenatge a la multitud de gent que va enfilar camins i carreteres en direcció nord, encarada a un destí incert.
La primera part de la novel·la recrea la fugida del propi autor: de Barcelona a Girona; de Girona al mas Perxers d’Agullana (on s’aplegaren, entre més intel·lectuals i polítics, el mestre Fabra i el president Companys); d’Agullana al Voló pel coll de Manrella, i del Voló a Perpinyà.
La segona part té per protagonistes tres homes que, empesos, com molts altres, pels gendarmes, fan cap a la platja de Sant Cebrià (Saint-Cyprien), on les autoritats franceses organitzen a corre-cuita un camp de concentració. A Sant Cebrià, s’hi van arribar a acumular trenta mil homes, corsecats per la fam, per la malaltia, pel fred, per la fúria de la tramuntana.
I corsecats, també, per la pèrdua progressiva d’identitat. Diu Joan Pineda, el personatge principal de Els vençuts: «L’home és el seu barri, el seu carrer, la seva casa; aquell banc, i aquell arbre que troba cada dia quan surt per anar a treballar, i, sobretot, la dona, els fills, els pares, els amics…». Per això mateix s’aferra al record. Per combatre la pèrdua d’identitat, la sensació d’haver estat exiliat de la vida.
Una altra idea que recorre de cap a cap el llibre és la percepció que els fugitius tenen d’haver estat abandonats. D’ésser una nosa. Ningú no els vol. Ni tan sols la dolça França, la pàtria dels Drets de l’Home.
Aquesta mateixa percepció deuen tenir avui els immigrants que, forçats per la necessitat, miren de travessar la Mediterrània i topen amb la dolça Europa; amb una Europa tristament més preocupada per la seguretat que no pas per la llibertat. Em penso que no n’aprenem prou, de les lliçons que ens dóna la història.
Un best-seller sobre l’Europa de fa cent anys
Per Josep Maria Foix
L’any passat, un dels llibres més venuts a Alemanya fou 1913. Un any de fa cent anys, de l’historiador de l’art i periodista Florian Illies; un llibre que ens transporta a l’Europa del 1913 a partir de la combinació intel·ligent de fets històrics i de retalls biogràfics d’artistes, científics, escriptors i polítics.
Illies ens parla de l’extraordinària vitalitat cultural de Viena, Berlín, París i Munic, les quatre ciutats capdavanteres de la modernitat; de la florida del psicoanàlisi, l’arquitectura funcional, l’expressionisme i el cubisme.
El relat és ple d’anècdotes que ens mostren la faceta més humana dels grans noms de la cultura europea. Aquell 1913 Thomas Mann se sincerava amb el seu germà Heinrich i es proposava d’escriure una novel·la divertida que volia titular La muntanya màgica; Kafka declarava el seu amor per Felice Bauer en una carta de més de vint pàgines (en què també li declarava els seus defectes); Picasso era interrogat pel robatori de La Gioconda de Leonardo da Vinci.
La flor i nata dels intel·lectuals europeus passava les vacances d’estiu en balnearis exclusius; a la costa bàltica, a Venècia i a Ascona, una vila suïssa on s’havien establert una colla d’artistes i anarquistes per viure en harmonia amb la natura.
No semblava pas que hi hagués d’haver guerra. I això que Oswald Spengler treballava de feia temps en La decadència d’Occident, la seva gran obra.
Segons que explica Illies, Lenin pensava que una guerra entre Rússia i Àustria podria afavorir la revolució a l’Europa occidental, però la veia improbable. Anava errat: hi va haver guerra, i la guerra va estendre la flama de la revolució; però no a l’Europa occidental, sinó a Rússia mateix.
foixdalmau.wordpress.com 