Pàgina d'inici » 2014 » gener

Monthly Archives: gener 2014

Categories

Apunteu-vos al bloc i en rebreu les novetats via correu electrònic.

Join 11 other followers

1914

Per Josep Maria Foix

14, de Jean Echenoz.

14, de Jean Echenoz.

Deia l’historiador britànic Eric Hobsbawm que el segle XX havia començat de fet el 1914, l’any de l’esclat de la Primera Guerra Mundial, enguany fa cent anys.

La lectura de 14, de l’escriptor francès Jean Echenoz, em sembla una magnífica manera d’acostar-se a aquell conflicte (figura en gairebé totes les llistes dels millors llibres del 2013). La novel·la amb prou feines arriba a les cent pàgines (si fa no fa les mateixes que dos dels seus llibres anteriors, igualment excel·lents: Ravel i Córrer), però condensa tots els horrors de la guerra.

14, que té per protagonistes cinc joves de la regió francesa de la Vendée, reflecteix l’eufòria amb què fou rebuda la declaració de guerra; l’arrogància i la beneiteria de pensar que es resoldria en dues o tres setmanes.

La realitat fou ben diferent: més de quatre anys de combats acarnissats que van deixar disset milions de morts. Les ferides obertes per la Gran Guerra no van començar a cicatritzar fins després d’una conflagració encara més mortífera: la Segona Guerra Mundial.

Fou aleshores quan es va començar a forjar l’actual Unió Europea. Calia assegurar la pau, sobretot entre França i Alemanya, dos països que entre 1871 i 1945 s’havien combatut tres vegades. Estrasburg, la capital d’Alsàcia, territori històricament cobejat per francesos i alemanys, és avui la seu del Parlament Europeu, un parlament que els europeus estem a cridats a renovar d’aquí a quatre mesos.

Convé no perdre de vista els orígens de la Unió Europea. Malgrat la crisi; malgrat l’aprimament continuat de l’estat del benestar (una creació europea); malgrat el desencís de molts ciutadans respecte de la política. La Unió ha estat, en termes generals, un èxit. Un èxit polític.

Afegir-hi un comentari

Llops del capitalisme

Per Josep Maria Foix

Leonardo DiCaprio en el paper de Jordan Belfort.

Leonardo DiCaprio en el paper de Jordan Belfort.

El llop de Wall Street, el nou film de Martin Scorsese, es basa en una història real: la de Jordan Belfort, un corredor de borsa que va fer una fortuna enorme al davant de l’agència Stratton Oakmont.

Leonardo DiCaprio es posa a la pell d’un home amb un talent excepcional per vendre fum. Per enganyar els petits inversors amb l’únic propòsit d’enriquir-se. Una frase resumeix la manca d’escrúpols del protagonista: «Venc escombraries als escombriaires». El film narra l’ascens i la caiguda de Belfort i la seva bandada de llops, gent moguda per la cobdícia del diner fàcil, la set de poder i la sensació d’impunitat.

Els excessos comesos aleshores (dècada dels 1990) van portar primer la crisi financera i, després, la crisi econòmica, la pitjor d’ençà del crac del 1929: fa sis anys que dura i encara no sabem del cert quan en sortirem.

Els primers anys de la crisi es parlava de reformar el capitalisme, de limitar-ne els abusos. El 2008 Nicolas Sarkozy, en aquell temps president de França, va proclamar solemnement la necessitat de refundar-lo.

No sé pas si s’ha reformat prou. Un estudi publicat no fa gaires dies per la consultora ICSA i l’escola de negocis EADA indicava que el sou dels directius espanyols s’havia apujat un 7% el 2013, mentre que el dels càrrecs intermedis i els empleats s’havia reduït un 3% i un 0,5%, respectivament.

Paul Krugman, premi Nobel d’Economia del 2008, acaba d’escriure al New York Times que a Europa les polítiques d’austeritat sostingudes per la dreta (segons ell, del tot errònies) han estat assumides per la socialdemocràcia.

El gruix de la classe mitjana s’aprima cada dia que passa i els governs no donen resposta als problemes dels ciutadans. Tot plegat, terreny adobat per a les forces populistes. Ho comprovarem, molt probablement, en les eleccions europees del mes de maig.

PD. Tinc ganes de llegir-me la nova novel·la de Marta Rojals, L’altra, centrada en la generació dels 1970: gent que ho va tenir tot i que ara, amb quaranta anys, no pot pagar la hipoteca.

Afegir-hi un comentari

Art terapèutic

Per Josep Maria Foix

La dansa. Henri Matisse.

La dansa. Henri Matisse.


Escolto a RAC1 l’entrevista de Jordi Basté amb Perico Pastor. El pintor i dibuixant de la Seu d’Urgell acaba de presentar els dos murals que decoraran la capella de l’Eucaristia de l’església de Sant Just, una de les més antigues de Barcelona. S’hi instal·laran abans no s’acabi l’any.

Les paraules de Pastor traspuen bonhomia i tolerància. Es declara ateu, però afegeix que no ha estat mai ni anticlerical ni menjacapellans. Li interessen la Bíblia i l’Església: fa encara no tres anys va il·lustrar la traducció interconfessional de la Bíblia catalana, dirigida per l’Armand Puig, rector de Sant Just.

Preguntat per si el seu art és terapèutic, Pastor respon que tots els quadres i tot l’art són una forma de teràpia. Les seves pintures són lluminoses i coloristes, igual que les de Henri Matisse, un dels seus artistes preferits.

«Somio», deia Matisse, representant màxim del fauvisme, «un art equilibrat, pur, tranquil, sense contingut inquietant ni torbador, que serveixi com a lenitiu, com a calmant cerebral, alguna cosa semblant a un bon sofà on reposar de les fatigues físiques». Terapèutic.

Afegir-hi un comentari