Pàgina d'inici » 2013 » gener

Monthly Archives: gener 2013

Categories

Apunteu-vos al bloc i en rebreu les novetats via correu electrònic.

Join 11 other followers

Es perd el senyal

Per Josep Maria Foix

Joan Margarit

Joan Margarit

«La música és sempre una drecera», escriu Joan Margarit (Sanaüja, Segarra, 1938) a Es perd el senyal, el seu últim llibre de poemes.

La seva obra també és una drecera. En el bon sentit. Margarit aconsegueix d’emocionar-nos i de transmetre la seva passió per la cultura (per l’alta cultura) amb versos clars, nets, directes, intel·ligibles, esporgats d’elements superflus. Per això és el poeta viu més llegit de la literatura catalana.

A Es perd el senyal Margarit posa en ordre els seus records. El llibre ens parla de la felicitat del qui ja res no espera,

Sents el convenciment que estàs vivint
uns anys sense esperances que ja són
els més feliços de la teva vida
»),

de la pèrdua de les persones més estimades,

El teu no ser és lluminós com tu»)

de la culpa,

la forma més dura de l’amor»).

I també de la soledat, de la llibertat, de l’amistat, del perdó. Del perdó pels nostres actes i pels dels altres.

Afegir-hi un comentari

Manchester, Juve o Bayern

Per Josep Maria Foix

Andrea Pirlo

Andrea Pirlo

El futbol és així. El futbol és imprevisible. El futbol és com la vida dels protagonistes de les novel·les de Georges Simenon: donen un tomb radical per un esdeveniment fruit de l’atzar, de la sort.

Ara, posats a somiar, m’agradaria que el Barça arribés a la final de la Lliga de Campions i que es disputés el torneig amb un club de llarga tradició. Tinc tres preferències: el Manchester United, el Juventus de Torí i el Bayern de Munic.

El Manchester United és un club llegendari fundat el 1878 per treballadors del ferrocarril. El padrí Joan, el meu avi patern, em parlava sovint de Bobby Charlton, un dels supervivents de l’accident aeri que el 1958 va segar la vida de vint-i-tres membres del club, vuit d’ells jugadors. Al cap de deu anys Charlton va aixecar la primera Copa d’Europa dels Red Devils, així anomenats pel color vermell de la samarreta.

El United és entrenat per l’escocès Sir Alex Ferguson des del 1986, i d’aleshores ençà s’ha oposat al Barça en partits de primeríssim nivell. El 1991 el va derrotar a la final de la Recopa, i el 2008 va barrar-li el pas a la final de la Lliga de Campions. Els blaugrana es van refer d’aquestes derrotes en les finals del 2009 i el 2011.

El Juventus és el club més llorejat del futbol italià. La Vecchia Signora ha guanyat vint-i-vuit campionats de lliga, deu més que no pas l’Inter i el Milan. A Europa, però, les coses no li han anat tan bé. Ha disputat set finals de la Lliga de Campions però sols n’ha guanyades dues, una estadística que demostra que el futbol no té gaire lògica, sobretot si es té en compte la competitivitat dels equips italians. La figura de la Juve és Andrea Pirlo, el Xavi d’Itàlia.

I, finalment, el Bayern. El club de Munic presenta similituds amb el de Barcelona. Pertany als socis; és l’orgull esportiu de Baviera, el land alemany més ric i de personalitat més definida; i té quatre Copes d’Europa a les vitrines, les mateixes que hi ha a can Barça. A sobre, ha fitxat Pep Guardiola, un símbol del barcelonisme.

Afegir-hi un comentari

Sales, Espriu i l’autocrítica

Per Josep Maria Foix

Salvador Espriu

Salvador Espriu

Hem deixat enrere l’Any Sales, commemoratiu del centenari del naixement de Joan Sales, l’autor d’Incerta Glòria, tinguda per una de les millors novel·les catalanes de la segona meitat del segle XX.

Incerta Glòria tracta de la guerra, del pas del temps, del sofriment. I de la necessitat de compassió, un sentiment que recorre de cap a cap tota la novel·la.

La compassió implica l’assumpció de les febleses i limitacions pròpies. Per això predisposa a l’autocrítica i al diàleg. «Fes que siguin segurs els ponts del diàleg», predicava Salvador Espriu a La pell de brau.

Espriu ha pres el relleu de Sales. El poeta va néixer fa cent anys justos a Santa Coloma de Farners.

La biografia Espriu, transparent, d’Agustí Pons, ha inaugurat l’Any Espriu. Retinc unes paraules pronunciades per Pons en la presentació del llibre: «La Catalunya d’Espriu és la Catalunya de l’antiPolònia» (en referència al programa d’humor de TV3).

Espriu era extremadament perfeccionista i, per tant, extremadament autocrític.

Afegir-hi un comentari

Dos llibres sobre els anglesos… i la crisi

Per Josep Maria Foix

Palau de Westminster, Londres.

Palau de Westminster, Londres.

M’atreuen la història i la cultura d’Anglaterra. El caràcter atribuït als seus habitants: flegma, esperit pràctic, extravagància… Potser l’extravagància és el resultat de la passió per la llibertat; i aquesta, el resultat de segles de tradició democràtica.

He llegit no fa gaire el llibre Cuando yunque, yunque d’Augusto Assía, l’únic corresponsal espanyol que va seguir la Segona Guerra Mundial des de terra anglesa. S’hi apleguen els articles escrits durant la primera fase del conflicte (1939-1943), quan Anglaterra va resistir tota sola els embats de l’exèrcit nazi.

El llibre combina els articles referits al decurs de la guerra amb aquells que donen compte del tarannà anglès. Assía ens parla de la voluntat dels anglesos de guanyar la guerra sense deixar de banda la cortesia; de l’esperit de sacrifici; del tracte humanitari atorgat als presoners alemanys; de la forta personalitat d’escocesos i gal·lesos; del govern; dels mitjans de comunicació (distingeix entre diaris de cella alta i de cella baixa i afirma que el més ben escrit és The Guardian)…

En el pròleg, Assía diu que el seu optimisme innat, la seva fe en la llibertat i el seu coneixement del poble anglès van fer que no dubtés ni un sol moment del triomf d’Anglaterra.

L’optimisme, la confiança plena en la vida, és justament el tret més significatiu del caràcter anglès. Ho va escriure el francès André Maurois a Els anglesos, un altre llibre excel·lent.

L’optimisme, cosa molt necessària en aquests temps de crisi.

Afegir-hi un comentari

Antídot contra el fracàs

Per Josep Maria Foix

dostoievskiLlegir ajuda a relativitzar els fracassos. Penso ara mateix en El Quixot i en L’idiota. Quin fracassat tan extraordinari, el príncep Mixkin de Dostoiveski! Però aquest antídot no el tenen els que encara no saben llegir; ni els que no n’aprendran mai; ni els que ja no se’n recorden. No el tenen els més fràgils.

Afegir-hi un comentari

Escriure, dir, repetir

Per Josep Maria Foix

Crec que era Josep Pla qui deia que tothom que tingués alguna cosa a dir havia d’escriure. Em sembla que tinc més coses a repetir que no pas a dir. Sempre tinc a punt una citació. Els meus amics se’n riuen. Amigablement.

Afegir-hi un comentari

Contacte amb l’excel·lència

Per Josep Maria Foix

Coberta del llibre Errata, de George Steiner.Continuo amb les Lletres a Lucili. En una d’aquestes lletres, Sèneca demana al seu amic que gravi en l’esperit aquesta sentència d’Epicur: «Ens cal escollir i tenir sempre davant els nostres ulls algun home virtuós, per tal de viure com si ell ens veiés i obrar com si ell ens contemplés». I acaba: «Ens cal un model al qual els nostres costums es conformin: sense una regla, no adreçaràs les coses tortes».

En el llibre autobiogràfic Errata, el prestigiós assagista nord-americà d’origen jueu, George Steiner, explica que el model ha de ser també la universitat. Qualsevol institució universitària digna, diu, ha de posar en contacte l’estudiant amb l’excel·lència. A fi de propiciar aquest contacte, Steiner defensa unes universitats no gaire grans, amb pocs alumnes, sobretot les dedicades a les humanitats.

Afegir-hi un comentari

Dir i fer

Per Josep Maria Foix

«A la meitat del camí de la vida
em vaig trobar dins d’una selva obscura,
perquè havia deixat la recta via»
(Dant, Divina Comèdia)

divina-comc3a8dia«Llarg camí és el que es fa per preceptes, breu i eficaç el que es fa per exemples». La dita és del filòsof cordovès Sèneca (Lletres a Lucili). Una amic meu ho expressa d’una manera menys poètica: parlem massa de valors, i massa poc de conductes.

Al capdavall, la idea és la mateixa. Escurçar la distància entre allò que diem i allò que fem. Entre teoria i pràctica. És la idea que m’ha portat a obrir aquest bloc.

A la meitat del camí de la vida…

Afegir-hi un comentari