Pàgina d'inici » 2014 » Novembre

Monthly Archives: Novembre 2014

Categories

Apunteu-vos al bloc i en rebreu les novetats via correu electrònic.

Join 11 other followers

Anecdotari J. V. Foix

Per Josep Maria Foix

jvfoix

M’interessa la figura de Josep Vicenç Foix. Pel fet de compartir cognom, és clar. Però també pel domini extraordinari que l’escriptor tenia de la llengua, basat en la lectura dels clàssics medievals. Per la idea de voler conciliar els contraris: «Si pogués acordar Raó i Follia», diu un dels seus versos més famosos.

Les edicions crítiques de l’obra de Foix, les va publicar Quaderns Crema, l’exquisida editorial fundada per Jaume Vallcorba, que ens va deixar el passat mes d’agost. L’editor i humanista va publicar el 2002 J. V. Foix, investigador en poesia, una aproximació a la vida i a l’obra poètica de l’escriptor de Sarrià.

El llibre és ric en anècdotes. La passejada diària de Foix de Sarrià a Pedralbes, sempre impecablement vestit: armilla, americana, corbata i barret; l’habilitat amb què eludia la censura de la dictadura en els rètols del negoci familiar, que es podien llegir indistintament en català o en castellà (amb majúscula i sense accents): «bomboneria selecta», «postres del país», «pasta seca superior»; la seva intervenció en el disseny dels papers de la pastisseria, que incorporaven l’escut d’armes de la reina Elisenda (fundadora del monestir de Pedralbes), el de Sarrià i el dels comtes de Foix (tres barres, en comptes de quatre).

Vallcorba explica que Foix fou un home més aviat sedentari, amb poques estades a l’estranger. La seva vida transcorregué entre la vila de Sarrià (annexada a Barcelona el 1921) i els estius al Port de la Selva, on havia adquirit una vella cabana de pescadors.
Però això no li va impedir pas d’estar permanentment obert als nous corrents artístics i literaris europeus. La seva obra fou un compromís entre tradició i modernitat. «M’exalta el nou i m’enamora el vell»: així es clou un dels poemes de Sol, i de dol, el seu llibre més lloat.

Foix es va negar sempre a ésser encasellat. Tal com s’afirma en el llibre, rebutjava l’etiqueta d’escriptor surrealista: insistia a dir que en un país tan surrealista com el nostre, ell era l’únic que no ho era.

Afegir-hi un comentari

Llegir novel·les, passats els quaranta

Per Josep Maria Foix

modiano2

No n’havia llegit res, del flamant premi Nobel de Literatura, el francès Patrick Modiano, un home, segons que diuen, molt tímid i gens mediàtic. De manera que he triat el títol que més m’ha atret: En el cafè de la joventut perduda. Em deu haver atret perquè ja passo dels quaranta.

Deia Josep Pla que un home que després dels quaranta anys encara llegia novel·les era un pur cretí. Una afirmació contundent que lligava amb la seva imatge pública d’home pràctic, que tocava de peus a terra i no estava de romanços (de collonades, en llenguatge planià). Encara que potser la va etzibar per dissimular la seva faceta sentimental.

Tot i l’admonició de l’admirat Pla, continuo llegint novel·les. Tretze són tretze. I aquesta de Modiano m’ha semblat excel·lent. L’he llegida amb una guia de París a mà: Montmartre, Montparnasse, el Barri Llatí, el districte XVI… La capital francesa és al centre del de tota l’obra de Modiano.

En el cafè de la joventut perduda se situa a la primeria dels anys 1960 en un cafè parisenc (segons l’assagista George Steiner, els cafès són una de les coses que més defineixen Europa, en contrast, per exemple, amb l’Amèrica del Nord). En aquest cafè, de nom Condé, hi fan cap poetes i estudiants bohemis. I també la Louki, una dona fascinant i silenciosa voltada de misteri. En un to melangiós i delicat, la novel·la confegeix la història de la Louki, que mira d’aferrar-se a la vida, d’arrelar-hi, de trobar-hi un sentit. I que sempre porta a sobre el mateix llibre: Horitzons perduts. Una novel·la…

Afegir-hi un comentari

Tarda de diumenge al Picasso

Per Josep Maria Foix

picasso2

Visita familiar al Museu Picasso de Barcelona, fa un parell de diumenges. N’hi ha uns quants, de museus que obren de franc en diumenge. Cultura és també això: posar-la a l’abast de tothom.

La visita gratuïta és a partir de les 15.00. Hi arribem fet i fet al cap de mitja hora, quan la cua ja ocupa una bona part del carrer de Montcada. Molts estrangers d’ulls ametllats amb motxilla i càmera fotogràfica. Una dona que reparteix targetes d’un espectacle nocturn de flamenc. Al lluny, balcons amb l’estelada.

Converses sobretot en anglès. M’agrada aquest ambient cosmopolita dels museus. Si fa no fa el mateix que es respira als aeroports i a les estacions de tren. Llocs de fugida, de noves perspectives vitals. Dalí va anomenar l’estació de Perpinyà el centre del món: el punt de partença dels seus primers viatges a París.

Dins el museu, una corredissa sorollosa de les meves filles (set i quatre anys) suscita mirades de tendresa. I alguna de reprovació: què diantre hi fa, aquí, aquesta canalla. Severitat, manca d’imaginació. Quan ja fa ben bé una hora que hi som, les nenes comencen a rondinar. Els diem que han de triar un quadre, el que més els agradi. Que s’hi fixin bé, perquè a casa l’hauran de pintar elles.

Abans d’anar-nos-en tafanegem dins la botiga del museu. Hi trobo un llibret bellament il·lustrat de Josep Palau i Fabre: Picasso a vol d’ocell (Edicions de 1984). Els en queda sols aquest exemplar. Mentre el fullejo, penso si l’he de comprar. Al capdavall, no hem pagat entrada… No sé què fer. Finalment l’agafo.

Picasso a vol d’ocell és una petita joia. Instructiu, planer, ideal per als qui no som experts ni en Picasso ni en l’art del segle XX. L’autor, gran autoritat en l’obra del pintor malagueny, ens informa de la seva personalitat desbordant, del seu compromís amb el més desvalguts, de la influència que va tenir Catalunya en l’evolució de la seva obra. Ens parla de les estades de Picasso a Barcelona, Horta de Sant Joan i Gósol; de la gran amistat amb Carles Casagemas, en record del qual va començar l’anomenada època blava.

El Museu Nacional d’Art de Catalunya just acaba d’obrir una exposició dedicada a Casagemas. Duu per títol Casagemas. L’artista sota el mite, i és integrada per una quarantena d’obres de l’artista, mort tràgicament amb vint anys. Hi aniré per poc que pugui. En diumenge.

Afegir-hi un comentari

Els grecs i la utilitat de l’inútil

Per Josep Maria Foix

retratos

Alguna vegada he sentit dir que els millors llibres d’història els escriuen els periodistes. Bé, potser no és ben bé així. Potser no són els millors, però sí els més didàctics. Un exemple: Història dels grecs i Història de Roma, del quixotesc (d’esperit i d’aspecte) Indro Montanelli.

La història és complexa. Per explicar un determinat període històric cal tenir presents molts factors: la cultura, l’economia, la demografia, la política… Però això no vol pas dir que no es pugui fer d’una manera didàctica.

Aquests últims dies he llegit Retratos de la Antigüedad Griega (Rialp, 2006), del filòsof xilè Gerardo Vidal. El llibre s’acosta a la història grega a través de la vida i l’obra d’una vintena llarga de personatges, de Tales de Milet (model de savi despistat) a Arquimedes, passant per Homer, Aristòtil, Heròdot, Pèricles, Fídies, Sòfocles… L’autor se’n serveix per explicar-nos amb amenitat les aportacions gregues en camps diversos: filosofia, política, medicina, arquitectura.

El llibre insisteix en la idea que els grecs (a diferència dels romans) foren un poble mancat de sentit pràctic. No aconseguiren mai d’unir-se políticament, cosa que finalment els va portar a perdre l’hegemonia del Mediterrani. Però aquesta mancança n’explica, també, l’immens llegat. Els grecs estimaven la ciència i la filosofia per elles mateixes, no pels beneficis que en poguessin obtenir. Rere l’ànsia de saber no hi havia cap càlcul. Sentien un menyspreu gairebé instintiu per les coses pràctiques.

Aquesta idea és il·lustrada en el llibre amb una anècdota que ens mostra a Plató indignat perquè un alumne seu havia gosat demanar-li de què servien, les seves demostracions matemàtiques. El filòsof va manar a un esclau de lliurar una moneda a l’alumne, amb la intenció de ridiculitzar-ne l’afany de benefici.

Els grecs van llegar a l’Occident la passió per la veritat, pel saber deslligat del guany. Aquest llegat ha estat reivindicat pel professor italià Nuccio Ordine en el seu últim llibre: La utilitat de l’inútil (Quaderns Crema, 2013). En una entrevista publicada fa uns quants mesos al diari El País, Ordine deia que els sabers humanístics, cada vegada més bandejats dels sistemes educatius, constituïen una forma de resistència als egoismes del present, un antídot contra la barbàrie d’allò que és útil. Plenament d’acord.

Afegir-hi un comentari

Un país de col·leccionistes

Per Josep Maria Foix

bola

Recordo haver llegit (en l’obra de Gaziel, de Ferrater Móra, de Vicens Vives?) que als catalans ens atreu la història, a diferència dels castellans, més proclius a la filosofia, a les idees; i que aquesta atracció pel passat explicaria la nostra passió pel col·leccionisme.

No sé si l’afecció a col·leccionar coses és més arrelada a Catalunya que no en altres indrets: és cosa difícilment comprovable. El fet és que tinc alguns amics i coneguts que tenen la dèria d’aplegar objectes. El ventall és molt divers: segells i monedes; càntirs, porrons i ampolles de vidre blaves; pedres, minerals i petxines; matrioixques i tortugues de fusta; edicions de l’Odissea d’Homer… No fa gaire un amic m’ensenyava orgullós la seva col·lecció de rellotges de polsera, algun de ben antic. M’explicava que aquesta mena de rellotges es van començar a generalitzar ara fa cent anys, durant la Primera Guerra Mundial.

Potser la millor cosa que un hom pot col·leccionar són fracassos (“De fracàs en fracàs sense perdre l’entusiasme”, aconsellava Churchill). Fora d’això, no sé si mai col·leccionaré re. Potser boles del món, globus terraqüis. M’agraden. Perquè l’esfera és la forma més perfecta, com bé deien els antics. O, simplement, perquè tots som d’aquest món.

Afegir-hi un comentari