Per Josep Maria Foix

Al vertigen, el nou llibre de l’escriptora lleidatana Núria Perpinyà, és una novel·la molt documentada i entretinguda sobre l’alta muntanya, sobre l’atracció dels cims.

La història se situa als Tammarians, una serralada imaginària basada en el paisatge del Pirineu (però amb pics d’una altitud més pròpia dels Alps), i té per fil conductor el triangle amorós protagonitzat per la Irena Besikova, una escaladora solitària i misteriosa; el René, el guarda d’un refugi de muntanya, i l’Eduard, un prestigiós arquitecte.

El destí d’aquesta relació a tres bandes no es fa clar fins al final de la novel·la, una novel·la que oposa la natura i la ciutat i en què la passió amorosa ha de competir amb la passió per la muntanya.

Al vertigen ens parla de l’exemple d’escaladors cèlebres com Walter Bonatti i Edmund Hillary, «el nostre model indiscutible: com a himalaista i com a home bo i solidari»; però sobretot ret homenatge als grans noms femenins de la història de l’alpinisme: des de la nord-americana Annie Peck, que feia de cada ascensió una reivindicació del dret de vot per a les dones, fins a la polonesa Wanda Rutkiewicz, la primera que va coronar el temible K2, la segona muntanya més alta del món (en la narració, també hi apareixen, amb sobrenoms fàcilment identificables, alpinistes actuals com Araceli Segarra i Edurne Pasaban).

En un passatge del llibre, el René, el narrador, compara els escriptors amb els alpinistes, els punts en comú entre els uns i els altres: individualisme, elitisme… «Per què serveix ascendir a un cim? Per què serveix un poema?», es demana.

Potser perquè les coses inútils són, al capdavall, les més útils.

Afegir-hi un comentari