Per Josep Maria Foix

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re…
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
Pere Quart

Vae victis (‘Ai dels vençuts!’), diuen que va proclamar el cap dels gals Brenne quan es va apoderar de Roma el 390 aC. La dita sembla feta a mida per al mig milió de fugitius que el gener i el febrer del 1939, amb la guerra a les acaballes, van travessar el Pirineu català, en un dels èxodes més grans mai vist fins aleshores.

D’això fa setanta-cinc anys, i en l’escaiença Edicions de 1984 ha reeditat la novel·la Els vençuts de Xavier Benguerel, que projecta llum sobre un dels episodis més tristos de la nostra història. Escrita en un català clar i genuí, Els vençuts ret homenatge a la multitud de gent que va enfilar camins i carreteres en direcció nord, encarada a un destí incert.

La primera part de la novel·la recrea la fugida del propi autor: de Barcelona a Girona; de Girona al mas Perxers d’Agullana (on s’aplegaren, entre més intel·lectuals i polítics, el mestre Fabra i el president Companys); d’Agullana al Voló pel coll de Manrella, i del Voló a Perpinyà.

La segona part té per protagonistes tres homes que, empesos, com molts altres, pels gendarmes, fan cap a la platja de Sant Cebrià (Saint-Cyprien), on les autoritats franceses organitzen a corre-cuita un camp de concentració. A Sant Cebrià, s’hi van arribar a acumular trenta mil homes, corsecats per la fam, per la malaltia, pel fred, per la fúria de la tramuntana.

I corsecats, també, per la pèrdua progressiva d’identitat. Diu Joan Pineda, el personatge principal de Els vençuts: «L’home és el seu barri, el seu carrer, la seva casa; aquell banc, i aquell arbre que troba cada dia quan surt per anar a treballar, i, sobretot, la dona, els fills, els pares, els amics…». Per això mateix s’aferra al record. Per combatre la pèrdua d’identitat, la sensació d’haver estat exiliat de la vida.

Una altra idea que recorre de cap a cap el llibre és la percepció que els fugitius tenen d’haver estat abandonats. D’ésser una nosa. Ningú no els vol. Ni tan sols la dolça França, la pàtria dels Drets de l’Home.

Aquesta mateixa percepció deuen tenir avui els immigrants que, forçats per la necessitat, miren de travessar la Mediterrània i topen amb la dolça Europa; amb una Europa tristament més preocupada per la seguretat que no pas per la llibertat. Em penso que no n’aprenem prou, de les lliçons que ens dóna la història.

Afegir-hi un comentari