One-nil to the Barça
Per Josep Maria Foix
Un dels tradicionals crits d’ànim de l’afecció de l’Arsenal és One-nil to the Arsenal (‘Un a zero a favor de l’Arsenal’). L’origen d’aquest crit es remunta a uns anys en què el club londinenc no es destacava pas per desplegar un futbol brillant. Encara no era entrenat per l’elegant Arsène Wenger, partidari decidit del futbol d’atac. Un a zero i encara sort. I encara gràcies.
No m’imagino la reposada i exigent afecció blaugrana esperonant l’equip al crit de «Un a zero a favor del Barça». Ni tan sols en un sentit irònic. No s’adiu amb la història d’un club que s’ha fet gran amb els gols de Samitier, amb la tècnica exquisida de Kubala, amb les genialitats de Cruyff, Maradona i Messi. El soci del Barça va a l’estadi a veure guanyar l’equip, però també a gaudir d’un bon espectacle. Com aquell qui va al teatre o a l’òpera.
És un fet reconegut fins i tot pels madridistes. Alfredo Relaño, el director del diari As, va dir en una ocasió que el Madrid valorava sobretot la victòria, però que el Barça era un àmbit sentimental; que era estimat més enllà dels triomfs aconseguits.
El Barça no ha tingut històricament l’astúcia del Madrid, un club que el 1998 guanyava la setena Copa d’Europa després de fer el ridícul a la lliga espanyola: quart classificat. Els blaugrana són més puristes. Quan guanyen la Lliga de Campions, guanyen també la lliga. O tot o res (l’historiador Jaume Vicens Vives ja deia que el tot o res era una cosa molt catalana).
Vist el rendiment de l’equip aquests últims mesos, potser faríem bé d’imitar l’etern rival i ser una mica astuts. Sols com una excepció que confirmi la regla: la regla del futbol excels. Si no, haurem de donar la raó a Miguel de Unamuno; haurem d’acceptar que als catalans ens perd l’estètica.
Anem ben encaminats. El partit contra el City no va ser res de l’altre món. Però ja som a quarts.
Passió per la muntanya
Per Josep Maria Foix
Al vertigen, el nou llibre de l’escriptora lleidatana Núria Perpinyà, és una novel·la molt documentada i entretinguda sobre l’alta muntanya, sobre l’atracció dels cims.
La història se situa als Tammarians, una serralada imaginària basada en el paisatge del Pirineu (però amb pics d’una altitud més pròpia dels Alps), i té per fil conductor el triangle amorós protagonitzat per la Irena Besikova, una escaladora solitària i misteriosa; el René, el guarda d’un refugi de muntanya, i l’Eduard, un prestigiós arquitecte.
El destí d’aquesta relació a tres bandes no es fa clar fins al final de la novel·la, una novel·la que oposa la natura i la ciutat i en què la passió amorosa ha de competir amb la passió per la muntanya.
Al vertigen ens parla de l’exemple d’escaladors cèlebres com Walter Bonatti i Edmund Hillary, «el nostre model indiscutible: com a himalaista i com a home bo i solidari»; però sobretot ret homenatge als grans noms femenins de la història de l’alpinisme: des de la nord-americana Annie Peck, que feia de cada ascensió una reivindicació del dret de vot per a les dones, fins a la polonesa Wanda Rutkiewicz, la primera que va coronar el temible K2, la segona muntanya més alta del món (en la narració, també hi apareixen, amb sobrenoms fàcilment identificables, alpinistes actuals com Araceli Segarra i Edurne Pasaban).
En un passatge del llibre, el René, el narrador, compara els escriptors amb els alpinistes, els punts en comú entre els uns i els altres: individualisme, elitisme… «Per què serveix ascendir a un cim? Per què serveix un poema?», es demana.
Potser perquè les coses inútils són, al capdavall, les més útils.
Puyol és Puyol
Per Josep Maria Foix
Carles Puyol va anunciar ahir que deixaria el FC Barcelona a final de temporada, després de gairebé vint anys. En un equip integrat per artistes de la pilota, el millor de la història blaugrana, el capità ha representat el coratge, l’esforç, la capacitat de sacrifici.
Puyol anava sempre a totes, no donava mai cap pilota per perduda. «Puyol és Puyol», li he sentit dir a Joaquim Maria Puyal centenars de vegades per subratllar-ne la solvència i l’eficàcia defensives. Les aturades amb el pit, el gol de cap en el 2 a 6 al Santiago Bernabéu i els crits d’ànim cada vegada que l’equip encaixava un gol formen part de la memòria sentimental del barcelonisme.
El seu esperit guanyador s’encomanava a tot l’equip en els moments més difícils. Admirava obertament el Milan dels anys 1980 i 1990, tingut per un dels millors equips de la història del futbol. El capità d’aquell Milan, el llegendari Franco Baresi, proclamava ahir via Twitter la seva gratitud al central del Barça (igual que Puyol, Baresi va aconseguir sis lligues i tres Lligues de Campions).
Puyol ha estat un futbolista noble i humil. Ha guanyat molt trofeus, però també n’ha perdut molts. Durant els primers cinc anys a can Barça no va aconseguir cap títol important. M’agrada pensar que aquí radica una part de la seva humilitat. Cofois per les victòries d’aquests últims anys, el barcelonistes hem perdut una mica la perspectiva que atorga la derrota. Puyol la tenia, aquesta perspectiva. Per això es va guanyar l’estima i el respecte dels rivals.
Gràcies, Puyol.
Un gran final
Per Josep Maria Foix
«Volem explicar la història de Hans Castorp, i no pas per ell (perquè el lector hi coneixerà un jove prou simple, encara que agradable), sinó per la història mateixa, que ens sembla d’allò més digna de ser explicada (i tanmateix caldria recordar en favor de Hans Castorp que és la seva, que no totes les històries passen a qualsevol).»
Aquestes paraules encapçalen La muntanya màgica de Thomas Mann, i reflecteixen la fina ironia de l’escriptor alemany. Són el preludi d’una novel·la que ens detalla l’aprenentatge vital d’un jove en un indret aparentment poc mundà: un sanatori de tuberculosos dels Alps suïssos. Un gran començament, per bé que no tan cèlebre com el d’Anna Karènina («Totes les famílies felices s’assemblen. Cada família dissortada ho és a la seva manera»).
Acabo de llegir Les nits blanques, una magnífica novel·la curta de Dostoievski. Els protagonistes, un home i una dona que topen una nit d’estiu a Sant Petersburg i acaben per explicar-se les respectives vides, tristes i solitàries. Una història d’amor no correspost que parla de la poca importància de les paraules, si no van acompanyades de fets; de la solitud; de la incomunicació.
Les nits blanques tenen un començament vibrant, de ritme vivíssim. Però el que he retingut a la memòria és el pensament que clou el llibre: «Déu meu! Sols un moment de benaurança! Però que potser és poc, això, per omplir tota una vida?».
Un final poc burgès; molt rus, molt de Dostoievski. Un gran final.
1914
Per Josep Maria Foix
14, de Jean Echenoz.
Deia l’historiador britànic Eric Hobsbawm que el segle XX havia començat de fet el 1914, l’any de l’esclat de la Primera Guerra Mundial, enguany fa cent anys.
La lectura de 14, de l’escriptor francès Jean Echenoz, em sembla una magnífica manera d’acostar-se a aquell conflicte (figura en gairebé totes les llistes dels millors llibres del 2013). La novel·la amb prou feines arriba a les cent pàgines (si fa no fa les mateixes que dos dels seus llibres anteriors, igualment excel·lents: Ravel i Córrer), però condensa tots els horrors de la guerra.
14, que té per protagonistes cinc joves de la regió francesa de la Vendée, reflecteix l’eufòria amb què fou rebuda la declaració de guerra; l’arrogància i la beneiteria de pensar que es resoldria en dues o tres setmanes.
La realitat fou ben diferent: més de quatre anys de combats acarnissats que van deixar disset milions de morts. Les ferides obertes per la Gran Guerra no van començar a cicatritzar fins després d’una conflagració encara més mortífera: la Segona Guerra Mundial.
Fou aleshores quan es va començar a forjar l’actual Unió Europea. Calia assegurar la pau, sobretot entre França i Alemanya, dos països que entre 1871 i 1945 s’havien combatut tres vegades. Estrasburg, la capital d’Alsàcia, territori històricament cobejat per francesos i alemanys, és avui la seu del Parlament Europeu, un parlament que els europeus estem a cridats a renovar d’aquí a quatre mesos.
Convé no perdre de vista els orígens de la Unió Europea. Malgrat la crisi; malgrat l’aprimament continuat de l’estat del benestar (una creació europea); malgrat el desencís de molts ciutadans respecte de la política. La Unió ha estat, en termes generals, un èxit. Un èxit polític.
Llops del capitalisme
Per Josep Maria Foix
Leonardo DiCaprio en el paper de Jordan Belfort.
El llop de Wall Street, el nou film de Martin Scorsese, es basa en una història real: la de Jordan Belfort, un corredor de borsa que va fer una fortuna enorme al davant de l’agència Stratton Oakmont.
Leonardo DiCaprio es posa a la pell d’un home amb un talent excepcional per vendre fum. Per enganyar els petits inversors amb l’únic propòsit d’enriquir-se. Una frase resumeix la manca d’escrúpols del protagonista: «Venc escombraries als escombriaires». El film narra l’ascens i la caiguda de Belfort i la seva bandada de llops, gent moguda per la cobdícia del diner fàcil, la set de poder i la sensació d’impunitat.
Els excessos comesos aleshores (dècada dels 1990) van portar primer la crisi financera i, després, la crisi econòmica, la pitjor d’ençà del crac del 1929: fa sis anys que dura i encara no sabem del cert quan en sortirem.
Els primers anys de la crisi es parlava de reformar el capitalisme, de limitar-ne els abusos. El 2008 Nicolas Sarkozy, en aquell temps president de França, va proclamar solemnement la necessitat de refundar-lo.
No sé pas si s’ha reformat prou. Un estudi publicat no fa gaires dies per la consultora ICSA i l’escola de negocis EADA indicava que el sou dels directius espanyols s’havia apujat un 7% el 2013, mentre que el dels càrrecs intermedis i els empleats s’havia reduït un 3% i un 0,5%, respectivament.
Paul Krugman, premi Nobel d’Economia del 2008, acaba d’escriure al New York Times que a Europa les polítiques d’austeritat sostingudes per la dreta (segons ell, del tot errònies) han estat assumides per la socialdemocràcia.
El gruix de la classe mitjana s’aprima cada dia que passa i els governs no donen resposta als problemes dels ciutadans. Tot plegat, terreny adobat per a les forces populistes. Ho comprovarem, molt probablement, en les eleccions europees del mes de maig.
PD. Tinc ganes de llegir-me la nova novel·la de Marta Rojals, L’altra, centrada en la generació dels 1970: gent que ho va tenir tot i que ara, amb quaranta anys, no pot pagar la hipoteca.
Art terapèutic
Per Josep Maria Foix
La dansa. Henri Matisse.
Escolto a RAC1 l’entrevista de Jordi Basté amb Perico Pastor. El pintor i dibuixant de la Seu d’Urgell acaba de presentar els dos murals que decoraran la capella de l’Eucaristia de l’església de Sant Just, una de les més antigues de Barcelona. S’hi instal·laran abans no s’acabi l’any.
Les paraules de Pastor traspuen bonhomia i tolerància. Es declara ateu, però afegeix que no ha estat mai ni anticlerical ni menjacapellans. Li interessen la Bíblia i l’Església: fa encara no tres anys va il·lustrar la traducció interconfessional de la Bíblia catalana, dirigida per l’Armand Puig, rector de Sant Just.
Preguntat per si el seu art és terapèutic, Pastor respon que tots els quadres i tot l’art són una forma de teràpia. Les seves pintures són lluminoses i coloristes, igual que les de Henri Matisse, un dels seus artistes preferits.
«Somio», deia Matisse, representant màxim del fauvisme, «un art equilibrat, pur, tranquil, sense contingut inquietant ni torbador, que serveixi com a lenitiu, com a calmant cerebral, alguna cosa semblant a un bon sofà on reposar de les fatigues físiques». Terapèutic.
Fabra, Prat i el català
Per Josep Maria Foix
Pompeu Fabra. Dibuix de Ramon Casas.
En l’homenot que li va dedicar, Josep Pla va qualificar Pompeu Fabra com l’home més important del seu temps; com l’únic català que tots els catalans havien obeït plenament.
La figura de Fabra ha ocupat aquests últims dies les pàgines de cultura dels diaris. Motiu: el centenari de les Normes ortogràfiques, publicades el 24 de gener de 1913. Al cap de cinc anys, el 1918, Fabra va publicar la Gramàtica catalana, que encara avui és normativa (el 2001, l’Institut d’Estudis Catalans en va començar a preparar una de nova, encara per enllestir).
En la exhaustiva biografia que va publicar el 1968, Josep Miracle explica que de ben jove Fabra jugava amb un amic seu a inventar-se llengües i a regular-les amb normes ortogràfiques. Fabra tenia passió per la lingüística, però també era un home de ciència: havia fet la carrera d’enginyer industrial. I amb criteris científics va aconseguir de codificar la llengua catalana.
En aquesta tasca de codificació, Fabra va tenir el suport decidit d’Enric Prat de la Riba, el president de la Mancomunitat de Catalunya, que amb recursos econòmics migrats va dur a terme una gran obra de govern. Prat va envoltar-se de gent de gran vàlua professional, independentment de criteris ideològics. Ell era conservador, i Fabra, d’esquerres: son pare havia estat batlle de Gràcia en temps del Sexenni (1868-1874). L’un i l’altre eren conscients de la importància de la llengua catalana.
Sabien que escriure i parlar correctament el català era una manera d’estimar Catalunya. Una manera callada, esforçada, d’estimar Catalunya. Potser la més important.
PD. Llegir gramàtiques és cosa una mica feixuga. Fabra ho sabia, i per això va escriure les Converses filològiques (vol. 7 de les Obres completes), un conjunt d’articles periodístics apareguts al diari La Publicitat. Són articles concisos, brillants, de lectura fàcil; i, sobretot, molt instructius.
Pantalons blancs
Per Josep Maria Foix
Equip del Barça (1901). Font: FCBarcelona.cat
El Barcelona és considerat avui el millor equip del món. Per molts afeccionats, però també per les institucions esportives. La Federació Internacional d’Història i Estadística de Futbol (IFFHS) l’ha designat el millor equip del 2012, tot i haver guanyat únicament la Copa del Rei. És un reconeixement al joc brillant desplegat per l’equip, més enllà dels títols aconseguits.
A Madrid, aquesta supremacia no ha estat gaire ben païda. Ni pel club ni pels mitjans de comunicació. La impressió és que hi ha més barcelonitis a Madrid que no madriditis a Barcelona.
En aquest context, potser fóra bo que el club blaugrana tornés als orígens. Que recuperés el pantalons blancs: una manera vistosa de deixar clar que el Madrid ha deixat de ser una obsessió.
Recordem que durant els primers deu anys d’història el Barça va dur samarreta blaugrana i pantaló blanc. Amb aquesta indumentària va debutar el 8 de desembre de 1899, en un partit disputat a l’antic velòdrom de la Bonanova (avui, Turó Parc) contra un equip format per membres de la colònia anglesa de la ciutat.
No em sembla ni tan sols una idea provocadora. Al cap i a la fi, el Barça ha guanyat dues Lligues de Campions (2006 i 2011) lluint pantalons vermells. Més provocador em sembla d’anar a jugar fora de casa amb aquella samarreta mig groga, mig carabassa. D’espiadimonis. Carnavalesca. Ridícula.
Encara sort que són bons i guanyen gairebé sempre.
Es perd el senyal
Per Josep Maria Foix
Joan Margarit
La seva obra també és una drecera. En el bon sentit. Margarit aconsegueix d’emocionar-nos i de transmetre la seva passió per la cultura (per l’alta cultura) amb versos clars, nets, directes, intel·ligibles, esporgats d’elements superflus. Per això és el poeta viu més llegit de la literatura catalana.
A Es perd el senyal Margarit posa en ordre els seus records. El llibre ens parla de la felicitat del qui ja res no espera,
(«Sents el convenciment que estàs vivint
uns anys sense esperances que ja són
els més feliços de la teva vida»),
de la pèrdua de les persones més estimades,
(«El teu no ser és lluminós com tu»)
de la culpa,
(«la forma més dura de l’amor»).
I també de la soledat, de la llibertat, de l’amistat, del perdó. Del perdó pels nostres actes i pels dels altres.
foixdalmau.wordpress.com 