Per Josep Maria Foix
Recordo haver llegit (en l’obra de Gaziel, de Ferrater Móra, de Vicens Vives?) que als catalans ens atreu la història, a diferència dels castellans, més proclius a la filosofia, a les idees; i que aquesta atracció pel passat explicaria la nostra passió pel col·leccionisme.
No sé si l’afecció a col·leccionar coses és més arrelada a Catalunya que no en altres indrets: és cosa difícilment comprovable. El fet és que tinc alguns amics i coneguts que tenen la dèria d’aplegar objectes. El ventall és molt divers: segells i monedes; càntirs, porrons i ampolles de vidre blaves; pedres, minerals i petxines; matrioixques i tortugues de fusta; edicions de l’Odissea d’Homer… No fa gaire un amic m’ensenyava orgullós la seva col·lecció de rellotges de polsera, algun de ben antic. M’explicava que aquesta mena de rellotges es van començar a generalitzar ara fa cent anys, durant la Primera Guerra Mundial.
Potser la millor cosa que un hom pot col·leccionar són fracassos (“De fracàs en fracàs sense perdre l’entusiasme”, aconsellava Churchill). Fora d’això, no sé si mai col·leccionaré re. Potser boles del món, globus terraqüis. M’agraden. Perquè l’esfera és la forma més perfecta, com bé deien els antics. O, simplement, perquè tots som d’aquest món.
