Pàgina d'inici » Països
Category Archives: Països
Anecdotari J. V. Foix
Per Josep Maria Foix
M’interessa la figura de Josep Vicenç Foix. Pel fet de compartir cognom, és clar. Però també pel domini extraordinari que l’escriptor tenia de la llengua, basat en la lectura dels clàssics medievals. Per la idea de voler conciliar els contraris: «Si pogués acordar Raó i Follia», diu un dels seus versos més famosos.
Les edicions crítiques de l’obra de Foix, les va publicar Quaderns Crema, l’exquisida editorial fundada per Jaume Vallcorba, que ens va deixar el passat mes d’agost. L’editor i humanista va publicar el 2002 J. V. Foix, investigador en poesia, una aproximació a la vida i a l’obra poètica de l’escriptor de Sarrià.
El llibre és ric en anècdotes. La passejada diària de Foix de Sarrià a Pedralbes, sempre impecablement vestit: armilla, americana, corbata i barret; l’habilitat amb què eludia la censura de la dictadura en els rètols del negoci familiar, que es podien llegir indistintament en català o en castellà (amb majúscula i sense accents): «bomboneria selecta», «postres del país», «pasta seca superior»; la seva intervenció en el disseny dels papers de la pastisseria, que incorporaven l’escut d’armes de la reina Elisenda (fundadora del monestir de Pedralbes), el de Sarrià i el dels comtes de Foix (tres barres, en comptes de quatre).
Vallcorba explica que Foix fou un home més aviat sedentari, amb poques estades a l’estranger. La seva vida transcorregué entre la vila de Sarrià (annexada a Barcelona el 1921) i els estius al Port de la Selva, on havia adquirit una vella cabana de pescadors.
Però això no li va impedir pas d’estar permanentment obert als nous corrents artístics i literaris europeus. La seva obra fou un compromís entre tradició i modernitat. «M’exalta el nou i m’enamora el vell»: així es clou un dels poemes de Sol, i de dol, el seu llibre més lloat.
Foix es va negar sempre a ésser encasellat. Tal com s’afirma en el llibre, rebutjava l’etiqueta d’escriptor surrealista: insistia a dir que en un país tan surrealista com el nostre, ell era l’únic que no ho era.
Llegir novel·les, passats els quaranta
Per Josep Maria Foix
No n’havia llegit res, del flamant premi Nobel de Literatura, el francès Patrick Modiano, un home, segons que diuen, molt tímid i gens mediàtic. De manera que he triat el títol que més m’ha atret: En el cafè de la joventut perduda. Em deu haver atret perquè ja passo dels quaranta.
Deia Josep Pla que un home que després dels quaranta anys encara llegia novel·les era un pur cretí. Una afirmació contundent que lligava amb la seva imatge pública d’home pràctic, que tocava de peus a terra i no estava de romanços (de collonades, en llenguatge planià). Encara que potser la va etzibar per dissimular la seva faceta sentimental.
Tot i l’admonició de l’admirat Pla, continuo llegint novel·les. Tretze són tretze. I aquesta de Modiano m’ha semblat excel·lent. L’he llegida amb una guia de París a mà: Montmartre, Montparnasse, el Barri Llatí, el districte XVI… La capital francesa és al centre del de tota l’obra de Modiano.
En el cafè de la joventut perduda se situa a la primeria dels anys 1960 en un cafè parisenc (segons l’assagista George Steiner, els cafès són una de les coses que més defineixen Europa, en contrast, per exemple, amb l’Amèrica del Nord). En aquest cafè, de nom Condé, hi fan cap poetes i estudiants bohemis. I també la Louki, una dona fascinant i silenciosa voltada de misteri. En un to melangiós i delicat, la novel·la confegeix la història de la Louki, que mira d’aferrar-se a la vida, d’arrelar-hi, de trobar-hi un sentit. I que sempre porta a sobre el mateix llibre: Horitzons perduts. Una novel·la…
Els grecs i la utilitat de l’inútil
Per Josep Maria Foix
Alguna vegada he sentit dir que els millors llibres d’història els escriuen els periodistes. Bé, potser no és ben bé així. Potser no són els millors, però sí els més didàctics. Un exemple: Història dels grecs i Història de Roma, del quixotesc (d’esperit i d’aspecte) Indro Montanelli.
La història és complexa. Per explicar un determinat període històric cal tenir presents molts factors: la cultura, l’economia, la demografia, la política… Però això no vol pas dir que no es pugui fer d’una manera didàctica.
Aquests últims dies he llegit Retratos de la Antigüedad Griega (Rialp, 2006), del filòsof xilè Gerardo Vidal. El llibre s’acosta a la història grega a través de la vida i l’obra d’una vintena llarga de personatges, de Tales de Milet (model de savi despistat) a Arquimedes, passant per Homer, Aristòtil, Heròdot, Pèricles, Fídies, Sòfocles… L’autor se’n serveix per explicar-nos amb amenitat les aportacions gregues en camps diversos: filosofia, política, medicina, arquitectura.
El llibre insisteix en la idea que els grecs (a diferència dels romans) foren un poble mancat de sentit pràctic. No aconseguiren mai d’unir-se políticament, cosa que finalment els va portar a perdre l’hegemonia del Mediterrani. Però aquesta mancança n’explica, també, l’immens llegat. Els grecs estimaven la ciència i la filosofia per elles mateixes, no pels beneficis que en poguessin obtenir. Rere l’ànsia de saber no hi havia cap càlcul. Sentien un menyspreu gairebé instintiu per les coses pràctiques.
Aquesta idea és il·lustrada en el llibre amb una anècdota que ens mostra a Plató indignat perquè un alumne seu havia gosat demanar-li de què servien, les seves demostracions matemàtiques. El filòsof va manar a un esclau de lliurar una moneda a l’alumne, amb la intenció de ridiculitzar-ne l’afany de benefici.
Els grecs van llegar a l’Occident la passió per la veritat, pel saber deslligat del guany. Aquest llegat ha estat reivindicat pel professor italià Nuccio Ordine en el seu últim llibre: La utilitat de l’inútil (Quaderns Crema, 2013). En una entrevista publicada fa uns quants mesos al diari El País, Ordine deia que els sabers humanístics, cada vegada més bandejats dels sistemes educatius, constituïen una forma de resistència als egoismes del present, un antídot contra la barbàrie d’allò que és útil. Plenament d’acord.
Per què no romandre a casa?
Per Josep Maria Foix
L’obra més coneguda d’Aldous Huxley és Un món feliç, que descriu una societat futura dominada per la tecnologia i el consumisme, amb individus pretesament feliços però que han perdut tot marge de llibertat. Aquesta novel·la data del 1932. Set anys abans, el 1925, Huxley havia escrit Carretera enllà, que l’editorial Adesiara acaba de publicar per primera vegada en català en la traducció, fins ara inèdita, de Rafael Tasis.
Carretera enllà és un singular llibre de viatges que desfà tòpics i que demostra la gran erudició de Huxley, format en dues institucions angleses de gran prestigi: Eton i Oxford. El llibre s’obre amb un capítol de títol provocador: «Per què no romandre a casa?». Segons Huxley, molts viatgers no viatgen pas per amor al viatge, sinó per amor a la convenció. Perquè toca. El resultat és que tornen a casa desencisats, encara que la vanitat els impedeixi de reconèixer-ho públicament.
Huxley també ironitza sobre les pretensions lectores dels turistes: s’enduen una pila de llibres, alguns de molt gruixuts i seriosos… que amb prou feines si arribaran a fullejar. En aquest punt, l’autor es permet de fer algunes recomanacions basades en la seva llarga experiència viatgera: una bona antologia de poemes, les màximes de La Rochefoucauld, un volum de butxaca de l’Enciclopèdia Britànica.
Carretera enllà és una obra molt suggeridora escrita per un viatger nat. Moltes de les pàgines del llibre són dedicades a Itàlia, país on Huxley va residir uns quants anys, durant la dècada del 1920. L’escriptor anglès hi parla d’esdeveniments, indrets i obres d’art: de l’espectacle colorista del Palio de Siena; de la vida en un monestir de la Toscana; del fresc Resurrecció de Crist de Piero della Francesca, que ell considerava la més gran pintura del món. Hi parla d’això i de moltes altres coses. Amb lucidesa i sentit comú.
La Mancomunitat, Vicens Vives i els diners
Per Josep Maria Foix
Jaume Vicens Vives.
«El primer ressort de la psicologia catalana no és la raó, com en els francesos; la metafísica, com ens els alemanys; l’empirisme, com en els anglesos; la intel·ligència, com en els italians; o la mística, com ens els castellans. A Catalunya el mòbil primari és la voluntat d’ésser». Aquestes paraules clouen l’assaig Notícia de Catalunya, escrit per l’historiador Jaume Vicens Vives el 1954, en un moment en què la llengua i la cultura catalanes eren feroçment reprimides.
La idea d’en Vicens Vives ha fet fortuna política, ha afaiçonat el discurs del catalanisme. I això que la voluntat d’un poble és una cosa intangible, no es pot mesurar. No és com els diners, tangibles, comptables. Els diners són importants. Sobretot quan un no en té; sobretot quan un pensa que en paga més que no en rep. I més ara, que som enmig d’una crisi econòmica molt greu.
Però em sembla que la reivindicació nacional catalana no ha de fonamentar-se en els diners, sinó més aviat en la història, en la llengua, en la cultura, en una determinada manera de fer. En tot allò que és distintiu de Catalunya. El cas català no es pot reduir a una qüestió economicista.
Ara fa exactament cent anys de la institució de la Mancomunitat de Catalunya, el primer assaig d’autogovern des de la derrota del 1714. Amb Enric Prat de la Riba al davant, la Mancomunitat va dur a terme una gran obra de govern. Va fundar biblioteques populars; va enfortir l’Escola Industrial de Barcelona, amb vista a la formació de tècnics de qualitat; va crear escoles d’estiu per a mestres; va estendre les xarxes viària, telefònica i elèctrica; va promoure museus i recerques arqueològiques; va assumir els plantejaments lingüístics de Pompeu Fabra, creador de les regles del català modern.
Els noucentistes de la Mancomunitat es van proposar de modernitzar i d’europeïtzar Catalunya. I ho van aconseguir amb recursos econòmics migrats. Més per la força de la voluntat que no pas dels diners.
1914
Per Josep Maria Foix
14, de Jean Echenoz.
Deia l’historiador britànic Eric Hobsbawm que el segle XX havia començat de fet el 1914, l’any de l’esclat de la Primera Guerra Mundial, enguany fa cent anys.
La lectura de 14, de l’escriptor francès Jean Echenoz, em sembla una magnífica manera d’acostar-se a aquell conflicte (figura en gairebé totes les llistes dels millors llibres del 2013). La novel·la amb prou feines arriba a les cent pàgines (si fa no fa les mateixes que dos dels seus llibres anteriors, igualment excel·lents: Ravel i Córrer), però condensa tots els horrors de la guerra.
14, que té per protagonistes cinc joves de la regió francesa de la Vendée, reflecteix l’eufòria amb què fou rebuda la declaració de guerra; l’arrogància i la beneiteria de pensar que es resoldria en dues o tres setmanes.
La realitat fou ben diferent: més de quatre anys de combats acarnissats que van deixar disset milions de morts. Les ferides obertes per la Gran Guerra no van començar a cicatritzar fins després d’una conflagració encara més mortífera: la Segona Guerra Mundial.
Fou aleshores quan es va començar a forjar l’actual Unió Europea. Calia assegurar la pau, sobretot entre França i Alemanya, dos països que entre 1871 i 1945 s’havien combatut tres vegades. Estrasburg, la capital d’Alsàcia, territori històricament cobejat per francesos i alemanys, és avui la seu del Parlament Europeu, un parlament que els europeus estem a cridats a renovar d’aquí a quatre mesos.
Convé no perdre de vista els orígens de la Unió Europea. Malgrat la crisi; malgrat l’aprimament continuat de l’estat del benestar (una creació europea); malgrat el desencís de molts ciutadans respecte de la política. La Unió ha estat, en termes generals, un èxit. Un èxit polític.
Dos llibres sobre els anglesos… i la crisi
Per Josep Maria Foix
Palau de Westminster, Londres.
M’atreuen la història i la cultura d’Anglaterra. El caràcter atribuït als seus habitants: flegma, esperit pràctic, extravagància… Potser l’extravagància és el resultat de la passió per la llibertat; i aquesta, el resultat de segles de tradició democràtica.
He llegit no fa gaire el llibre Cuando yunque, yunque d’Augusto Assía, l’únic corresponsal espanyol que va seguir la Segona Guerra Mundial des de terra anglesa. S’hi apleguen els articles escrits durant la primera fase del conflicte (1939-1943), quan Anglaterra va resistir tota sola els embats de l’exèrcit nazi.
El llibre combina els articles referits al decurs de la guerra amb aquells que donen compte del tarannà anglès. Assía ens parla de la voluntat dels anglesos de guanyar la guerra sense deixar de banda la cortesia; de l’esperit de sacrifici; del tracte humanitari atorgat als presoners alemanys; de la forta personalitat d’escocesos i gal·lesos; del govern; dels mitjans de comunicació (distingeix entre diaris de cella alta i de cella baixa i afirma que el més ben escrit és The Guardian)…
En el pròleg, Assía diu que el seu optimisme innat, la seva fe en la llibertat i el seu coneixement del poble anglès van fer que no dubtés ni un sol moment del triomf d’Anglaterra.
L’optimisme, la confiança plena en la vida, és justament el tret més significatiu del caràcter anglès. Ho va escriure el francès André Maurois a Els anglesos, un altre llibre excel·lent.
L’optimisme, cosa molt necessària en aquests temps de crisi.
foixdalmau.wordpress.com 