Per Josep Maria Foix

«La música és sempre una drecera», escriu Joan Margarit (Sanaüja, Segarra, 1938) a Es perd el senyal, el seu últim llibre de poemes.

La seva obra també és una drecera. En el bon sentit. Margarit aconsegueix d’emocionar-nos i de transmetre la seva passió per la cultura (per l’alta cultura) amb versos clars, nets, directes, intel·ligibles, esporgats d’elements superflus. Per això és el poeta viu més llegit de la literatura catalana.

A Es perd el senyal Margarit posa en ordre els seus records. El llibre ens parla de la felicitat del qui ja res no espera,

(«Sents el convenciment que estàs vivint
uns anys sense esperances que ja són
els més feliços de la teva vida»),

de la pèrdua de les persones més estimades,

(«El teu no ser és lluminós com tu»)

de la culpa,

(«la forma més dura de l’amor»).

I també de la soledat, de la llibertat, de l’amistat, del perdó. Del perdó pels nostres actes i pels dels altres.

Afegir-hi un comentari