Pàgina d'inici » 2013 » febrer

Monthly Archives: febrer 2013

Categories

Apunteu-vos al bloc i en rebreu les novetats via correu electrònic.

Join 11 other followers

Fabra, Prat i el català

Per Josep Maria Foix

Pompeu Fabra. Dibuix de Ramon Casas.

Pompeu Fabra. Dibuix de Ramon Casas.

En l’homenot que li va dedicar, Josep Pla va qualificar Pompeu Fabra com l’home més important del seu temps; com l’únic català que tots els catalans havien obeït plenament.

La figura de Fabra ha ocupat aquests últims dies les pàgines de cultura dels diaris. Motiu: el centenari de les Normes ortogràfiques, publicades el 24 de gener de 1913. Al cap de cinc anys, el 1918, Fabra va publicar la Gramàtica catalana, que encara avui és normativa (el 2001, l’Institut d’Estudis Catalans en va començar a preparar una de nova, encara per enllestir).

En la exhaustiva biografia que va publicar el 1968, Josep Miracle explica que de ben jove Fabra jugava amb un amic seu a inventar-se llengües i a regular-les amb normes ortogràfiques. Fabra tenia passió per la lingüística, però també era un home de ciència: havia fet la carrera d’enginyer industrial. I amb criteris científics va aconseguir de codificar la llengua catalana.

En aquesta tasca de codificació, Fabra va tenir el suport decidit d’Enric Prat de la Riba, el president de la Mancomunitat de Catalunya, que amb recursos econòmics migrats va dur a terme una gran obra de govern. Prat va envoltar-se de gent de gran vàlua professional, independentment de criteris ideològics. Ell era conservador, i Fabra, d’esquerres: son pare havia estat batlle de Gràcia en temps del Sexenni (1868-1874). L’un i l’altre eren conscients de la importància de la llengua catalana.

Sabien que escriure i parlar correctament el català era una manera d’estimar Catalunya. Una manera callada, esforçada, d’estimar Catalunya. Potser la més important.

PD. Llegir gramàtiques és cosa una mica feixuga. Fabra ho sabia, i per això va escriure les Converses filològiques (vol. 7 de les Obres completes), un conjunt d’articles periodístics apareguts al diari La Publicitat. Són articles concisos, brillants, de lectura fàcil; i, sobretot, molt instructius.

Afegir-hi un comentari

Pantalons blancs

Per Josep Maria Foix

Equip del Barça (1901). Font: FCBarcelona.cat

Equip del Barça (1901). Font: FCBarcelona.cat

L’1 a 1 del clàssic ha estat més ben rebut a Madrid que no a Barcelona. Cosa lògica, si pensem que els blancs no derroten els blaugrana al Bernabéu en partit de lliga o Copa des del 2008. D’aleshores ençà el Barça ha guanyat dues Lligues de Campions, tres lligues, dues Copes del Rei i dos Mundials de clubs.

El Barcelona és considerat avui el millor equip del món. Per molts afeccionats, però també per les institucions esportives. La Federació Internacional d’Història i Estadística de Futbol (IFFHS) l’ha designat el millor equip del 2012, tot i haver guanyat únicament la Copa del Rei. És un reconeixement al joc brillant desplegat per l’equip, més enllà dels títols aconseguits.

A Madrid, aquesta supremacia no ha estat gaire ben païda. Ni pel club ni pels mitjans de comunicació. La impressió és que hi ha més barcelonitis a Madrid que no madriditis a Barcelona.

En aquest context, potser fóra bo que el club blaugrana tornés als orígens. Que recuperés el pantalons blancs: una manera vistosa de deixar clar que el Madrid ha deixat de ser una obsessió.

Recordem que durant els primers deu anys d’història el Barça va dur samarreta blaugrana i pantaló blanc. Amb aquesta indumentària va debutar el 8 de desembre de 1899, en un partit disputat a l’antic velòdrom de la Bonanova (avui, Turó Parc) contra un equip format per membres de la colònia anglesa de la ciutat.

No em sembla ni tan sols una idea provocadora. Al cap i a la fi, el Barça ha guanyat dues Lligues de Campions (2006 i 2011) lluint pantalons vermells. Més provocador em sembla d’anar a jugar fora de casa amb aquella samarreta mig groga, mig carabassa. D’espiadimonis. Carnavalesca. Ridícula.

Encara sort que són bons i guanyen gairebé sempre.

Afegir-hi un comentari