Per Josep Maria Foix

«Volem explicar la història de Hans Castorp, i no pas per ell (perquè el lector hi coneixerà un jove prou simple, encara que agradable), sinó per la història mateixa, que ens sembla d’allò més digna de ser explicada (i tanmateix caldria recordar en favor de Hans Castorp que és la seva, que no totes les històries passen a qualsevol).»

Aquestes paraules encapçalen La muntanya màgica de Thomas Mann, i reflecteixen la fina ironia de l’escriptor alemany. Són el preludi d’una novel·la que ens detalla l’aprenentatge vital d’un jove en un indret aparentment poc mundà: un sanatori de tuberculosos dels Alps suïssos. Un gran començament, per bé que no tan cèlebre com el d’Anna Karènina («Totes les famílies felices s’assemblen. Cada família dissortada ho és a la seva manera»).

Acabo de llegir Les nits blanques, una magnífica novel·la curta de Dostoievski. Els protagonistes, un home i una dona que topen una nit d’estiu a Sant Petersburg i acaben per explicar-se les respectives vides, tristes i solitàries. Una història d’amor no correspost que parla de la poca importància de les paraules, si no van acompanyades de fets; de la solitud; de la incomunicació.

Les nits blanques tenen un començament vibrant, de ritme vivíssim. Però el que he retingut a la memòria és el pensament que clou el llibre: «Déu meu! Sols un moment de benaurança! Però que potser és poc, això, per omplir tota una vida?».

Un final poc burgès; molt rus, molt de Dostoievski. Un gran final.

Afegir-hi un comentari