Per Josep Maria Foix
Alguna vegada he sentit dir que els millors llibres d’història els escriuen els periodistes. Bé, potser no és ben bé així. Potser no són els millors, però sí els més didàctics. Un exemple: Història dels grecs i Història de Roma, del quixotesc (d’esperit i d’aspecte) Indro Montanelli.
La història és complexa. Per explicar un determinat període històric cal tenir presents molts factors: la cultura, l’economia, la demografia, la política… Però això no vol pas dir que no es pugui fer d’una manera didàctica.
Aquests últims dies he llegit Retratos de la Antigüedad Griega (Rialp, 2006), del filòsof xilè Gerardo Vidal. El llibre s’acosta a la història grega a través de la vida i l’obra d’una vintena llarga de personatges, de Tales de Milet (model de savi despistat) a Arquimedes, passant per Homer, Aristòtil, Heròdot, Pèricles, Fídies, Sòfocles… L’autor se’n serveix per explicar-nos amb amenitat les aportacions gregues en camps diversos: filosofia, política, medicina, arquitectura.
El llibre insisteix en la idea que els grecs (a diferència dels romans) foren un poble mancat de sentit pràctic. No aconseguiren mai d’unir-se políticament, cosa que finalment els va portar a perdre l’hegemonia del Mediterrani. Però aquesta mancança n’explica, també, l’immens llegat. Els grecs estimaven la ciència i la filosofia per elles mateixes, no pels beneficis que en poguessin obtenir. Rere l’ànsia de saber no hi havia cap càlcul. Sentien un menyspreu gairebé instintiu per les coses pràctiques.
Aquesta idea és il·lustrada en el llibre amb una anècdota que ens mostra a Plató indignat perquè un alumne seu havia gosat demanar-li de què servien, les seves demostracions matemàtiques. El filòsof va manar a un esclau de lliurar una moneda a l’alumne, amb la intenció de ridiculitzar-ne l’afany de benefici.
Els grecs van llegar a l’Occident la passió per la veritat, pel saber deslligat del guany. Aquest llegat ha estat reivindicat pel professor italià Nuccio Ordine en el seu últim llibre: La utilitat de l’inútil (Quaderns Crema, 2013). En una entrevista publicada fa uns quants mesos al diari El País, Ordine deia que els sabers humanístics, cada vegada més bandejats dels sistemes educatius, constituïen una forma de resistència als egoismes del present, un antídot contra la barbàrie d’allò que és útil. Plenament d’acord.
foixdalmau.wordpress.com 