Per Josep Maria Foix

Carles Puyol va anunciar ahir que deixaria el FC Barcelona a final de temporada, després de gairebé vint anys. En un equip integrat per artistes de la pilota, el millor de la història blaugrana, el capità ha representat el coratge, l’esforç, la capacitat de sacrifici.

Puyol anava sempre a totes, no donava mai cap pilota per perduda. «Puyol és Puyol», li he sentit dir a Joaquim Maria Puyal centenars de vegades per subratllar-ne la solvència i l’eficàcia defensives. Les aturades amb el pit, el gol de cap en el 2 a 6 al Santiago Bernabéu i els crits d’ànim cada vegada que l’equip encaixava un gol formen part de la memòria sentimental del barcelonisme.

El seu esperit guanyador s’encomanava a tot l’equip en els moments més difícils. Admirava obertament el Milan dels anys 1980 i 1990, tingut per un dels millors equips de la història del futbol. El capità d’aquell Milan, el llegendari Franco Baresi, proclamava ahir via Twitter la seva gratitud al central del Barça (igual que Puyol, Baresi va aconseguir sis lligues i tres Lligues de Campions).

Puyol ha estat un futbolista noble i humil. Ha guanyat molt trofeus, però també n’ha perdut molts. Durant els primers cinc anys a can Barça no va aconseguir cap títol important. M’agrada pensar que aquí radica una part de la seva humilitat. Cofois per les victòries d’aquests últims anys, el barcelonistes hem perdut una mica la perspectiva que atorga la derrota. Puyol la tenia, aquesta perspectiva. Per això es va guanyar l’estima i el respecte dels rivals.

Gràcies, Puyol.

Afegir-hi un comentari