Per Josep Maria Foix

Un dels tradicionals crits d’ànim de l’afecció de l’Arsenal és One-nil to the Arsenal (‘Un a zero a favor de l’Arsenal’). L’origen d’aquest crit es remunta a uns anys en què el club londinenc no es destacava pas per desplegar un futbol brillant. Encara no era entrenat per l’elegant Arsène Wenger, partidari decidit del futbol d’atac. Un a zero i encara sort. I encara gràcies.

No m’imagino la reposada i exigent afecció blaugrana esperonant l’equip al crit de «Un a zero a favor del Barça». Ni tan sols en un sentit irònic. No s’adiu amb la història d’un club que s’ha fet gran amb els gols de Samitier, amb la tècnica exquisida de Kubala, amb les genialitats de Cruyff, Maradona i Messi. El soci del Barça va a l’estadi a veure guanyar l’equip, però també a gaudir d’un bon espectacle. Com aquell qui va al teatre o a l’òpera.

És un fet reconegut fins i tot pels madridistes. Alfredo Relaño, el director del diari As, va dir en una ocasió que el Madrid valorava sobretot la victòria, però que el Barça era un àmbit sentimental; que era estimat més enllà dels triomfs aconseguits.

El Barça no ha tingut històricament l’astúcia del Madrid, un club que el 1998 guanyava la setena Copa d’Europa després de fer el ridícul a la lliga espanyola: quart classificat. Els blaugrana són més puristes. Quan guanyen la Lliga de Campions, guanyen també la lliga. O tot o res (l’historiador Jaume Vicens Vives ja deia que el tot o res era una cosa molt catalana).

Vist el rendiment de l’equip aquests últims mesos, potser faríem bé d’imitar l’etern rival i ser una mica astuts. Sols com una excepció que confirmi la regla: la regla del futbol excels. Si no, haurem de donar la raó a Miguel de Unamuno; haurem d’acceptar que als catalans ens perd l’estètica.

Anem ben encaminats. El partit contra el City no va ser res de l’altre món. Però ja som a quarts.

Afegir-hi un comentari