Per Josep Maria Foix

El futbol és així. El futbol és imprevisible. El futbol és com la vida dels protagonistes de les novel·les de Georges Simenon: donen un tomb radical per un esdeveniment fruit de l’atzar, de la sort.

Ara, posats a somiar, m’agradaria que el Barça arribés a la final de la Lliga de Campions i que es disputés el torneig amb un club de llarga tradició. Tinc tres preferències: el Manchester United, el Juventus de Torí i el Bayern de Munic.

El Manchester United és un club llegendari fundat el 1878 per treballadors del ferrocarril. El padrí Joan, el meu avi patern, em parlava sovint de Bobby Charlton, un dels supervivents de l’accident aeri que el 1958 va segar la vida de vint-i-tres membres del club, vuit d’ells jugadors. Al cap de deu anys Charlton va aixecar la primera Copa d’Europa dels Red Devils, així anomenats pel color vermell de la samarreta.

El United és entrenat per l’escocès Sir Alex Ferguson des del 1986, i d’aleshores ençà s’ha oposat al Barça en partits de primeríssim nivell. El 1991 el va derrotar a la final de la Recopa, i el 2008 va barrar-li el pas a la final de la Lliga de Campions. Els blaugrana es van refer d’aquestes derrotes en les finals del 2009 i el 2011.

El Juventus és el club més llorejat del futbol italià. La Vecchia Signora ha guanyat vint-i-vuit campionats de lliga, deu més que no pas l’Inter i el Milan. A Europa, però, les coses no li han anat tan bé. Ha disputat set finals de la Lliga de Campions però sols n’ha guanyades dues, una estadística que demostra que el futbol no té gaire lògica, sobretot si es té en compte la competitivitat dels equips italians. La figura de la Juve és Andrea Pirlo, el Xavi d’Itàlia.

I, finalment, el Bayern. El club de Munic presenta similituds amb el de Barcelona. Pertany als socis; és l’orgull esportiu de Baviera, el land alemany més ric i de personalitat més definida; i té quatre Copes d’Europa a les vitrines, les mateixes que hi ha a can Barça. A sobre, ha fitxat Pep Guardiola, un símbol del barcelonisme.

Afegir-hi un comentari