Pàgina d'inici » 2014 » Abril
Monthly Archives: Abril 2014
Per què no romandre a casa?
Per Josep Maria Foix
L’obra més coneguda d’Aldous Huxley és Un món feliç, que descriu una societat futura dominada per la tecnologia i el consumisme, amb individus pretesament feliços però que han perdut tot marge de llibertat. Aquesta novel·la data del 1932. Set anys abans, el 1925, Huxley havia escrit Carretera enllà, que l’editorial Adesiara acaba de publicar per primera vegada en català en la traducció, fins ara inèdita, de Rafael Tasis.
Carretera enllà és un singular llibre de viatges que desfà tòpics i que demostra la gran erudició de Huxley, format en dues institucions angleses de gran prestigi: Eton i Oxford. El llibre s’obre amb un capítol de títol provocador: «Per què no romandre a casa?». Segons Huxley, molts viatgers no viatgen pas per amor al viatge, sinó per amor a la convenció. Perquè toca. El resultat és que tornen a casa desencisats, encara que la vanitat els impedeixi de reconèixer-ho públicament.
Huxley també ironitza sobre les pretensions lectores dels turistes: s’enduen una pila de llibres, alguns de molt gruixuts i seriosos… que amb prou feines si arribaran a fullejar. En aquest punt, l’autor es permet de fer algunes recomanacions basades en la seva llarga experiència viatgera: una bona antologia de poemes, les màximes de La Rochefoucauld, un volum de butxaca de l’Enciclopèdia Britànica.
Carretera enllà és una obra molt suggeridora escrita per un viatger nat. Moltes de les pàgines del llibre són dedicades a Itàlia, país on Huxley va residir uns quants anys, durant la dècada del 1920. L’escriptor anglès hi parla d’esdeveniments, indrets i obres d’art: de l’espectacle colorista del Palio de Siena; de la vida en un monestir de la Toscana; del fresc Resurrecció de Crist de Piero della Francesca, que ell considerava la més gran pintura del món. Hi parla d’això i de moltes altres coses. Amb lucidesa i sentit comú.
La Mancomunitat, Vicens Vives i els diners
Per Josep Maria Foix
Jaume Vicens Vives.
«El primer ressort de la psicologia catalana no és la raó, com en els francesos; la metafísica, com ens els alemanys; l’empirisme, com en els anglesos; la intel·ligència, com en els italians; o la mística, com ens els castellans. A Catalunya el mòbil primari és la voluntat d’ésser». Aquestes paraules clouen l’assaig Notícia de Catalunya, escrit per l’historiador Jaume Vicens Vives el 1954, en un moment en què la llengua i la cultura catalanes eren feroçment reprimides.
La idea d’en Vicens Vives ha fet fortuna política, ha afaiçonat el discurs del catalanisme. I això que la voluntat d’un poble és una cosa intangible, no es pot mesurar. No és com els diners, tangibles, comptables. Els diners són importants. Sobretot quan un no en té; sobretot quan un pensa que en paga més que no en rep. I més ara, que som enmig d’una crisi econòmica molt greu.
Però em sembla que la reivindicació nacional catalana no ha de fonamentar-se en els diners, sinó més aviat en la història, en la llengua, en la cultura, en una determinada manera de fer. En tot allò que és distintiu de Catalunya. El cas català no es pot reduir a una qüestió economicista.
Ara fa exactament cent anys de la institució de la Mancomunitat de Catalunya, el primer assaig d’autogovern des de la derrota del 1714. Amb Enric Prat de la Riba al davant, la Mancomunitat va dur a terme una gran obra de govern. Va fundar biblioteques populars; va enfortir l’Escola Industrial de Barcelona, amb vista a la formació de tècnics de qualitat; va crear escoles d’estiu per a mestres; va estendre les xarxes viària, telefònica i elèctrica; va promoure museus i recerques arqueològiques; va assumir els plantejaments lingüístics de Pompeu Fabra, creador de les regles del català modern.
Els noucentistes de la Mancomunitat es van proposar de modernitzar i d’europeïtzar Catalunya. I ho van aconseguir amb recursos econòmics migrats. Més per la força de la voluntat que no pas dels diners.
Ai dels vençuts!
Per Josep Maria Foix
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re…
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
Pere Quart
Vae victis (‘Ai dels vençuts!’), diuen que va proclamar el cap dels gals Brenne quan es va apoderar de Roma el 390 aC. La dita sembla feta a mida per al mig milió de fugitius que el gener i el febrer del 1939, amb la guerra a les acaballes, van travessar el Pirineu català, en un dels èxodes més grans mai vist fins aleshores.
D’això fa setanta-cinc anys, i en l’escaiença Edicions de 1984 ha reeditat la novel·la Els vençuts de Xavier Benguerel, que projecta llum sobre un dels episodis més tristos de la nostra història. Escrita en un català clar i genuí, Els vençuts ret homenatge a la multitud de gent que va enfilar camins i carreteres en direcció nord, encarada a un destí incert.
La primera part de la novel·la recrea la fugida del propi autor: de Barcelona a Girona; de Girona al mas Perxers d’Agullana (on s’aplegaren, entre més intel·lectuals i polítics, el mestre Fabra i el president Companys); d’Agullana al Voló pel coll de Manrella, i del Voló a Perpinyà.
La segona part té per protagonistes tres homes que, empesos, com molts altres, pels gendarmes, fan cap a la platja de Sant Cebrià (Saint-Cyprien), on les autoritats franceses organitzen a corre-cuita un camp de concentració. A Sant Cebrià, s’hi van arribar a acumular trenta mil homes, corsecats per la fam, per la malaltia, pel fred, per la fúria de la tramuntana.
I corsecats, també, per la pèrdua progressiva d’identitat. Diu Joan Pineda, el personatge principal de Els vençuts: «L’home és el seu barri, el seu carrer, la seva casa; aquell banc, i aquell arbre que troba cada dia quan surt per anar a treballar, i, sobretot, la dona, els fills, els pares, els amics…». Per això mateix s’aferra al record. Per combatre la pèrdua d’identitat, la sensació d’haver estat exiliat de la vida.
Una altra idea que recorre de cap a cap el llibre és la percepció que els fugitius tenen d’haver estat abandonats. D’ésser una nosa. Ningú no els vol. Ni tan sols la dolça França, la pàtria dels Drets de l’Home.
Aquesta mateixa percepció deuen tenir avui els immigrants que, forçats per la necessitat, miren de travessar la Mediterrània i topen amb la dolça Europa; amb una Europa tristament més preocupada per la seguretat que no pas per la llibertat. Em penso que no n’aprenem prou, de les lliçons que ens dóna la història.
foixdalmau.wordpress.com 