Pàgina d'inici » Esports
Category Archives: Esports
One-nil to the Barça
Per Josep Maria Foix
Un dels tradicionals crits d’ànim de l’afecció de l’Arsenal és One-nil to the Arsenal (‘Un a zero a favor de l’Arsenal’). L’origen d’aquest crit es remunta a uns anys en què el club londinenc no es destacava pas per desplegar un futbol brillant. Encara no era entrenat per l’elegant Arsène Wenger, partidari decidit del futbol d’atac. Un a zero i encara sort. I encara gràcies.
No m’imagino la reposada i exigent afecció blaugrana esperonant l’equip al crit de «Un a zero a favor del Barça». Ni tan sols en un sentit irònic. No s’adiu amb la història d’un club que s’ha fet gran amb els gols de Samitier, amb la tècnica exquisida de Kubala, amb les genialitats de Cruyff, Maradona i Messi. El soci del Barça va a l’estadi a veure guanyar l’equip, però també a gaudir d’un bon espectacle. Com aquell qui va al teatre o a l’òpera.
És un fet reconegut fins i tot pels madridistes. Alfredo Relaño, el director del diari As, va dir en una ocasió que el Madrid valorava sobretot la victòria, però que el Barça era un àmbit sentimental; que era estimat més enllà dels triomfs aconseguits.
El Barça no ha tingut històricament l’astúcia del Madrid, un club que el 1998 guanyava la setena Copa d’Europa després de fer el ridícul a la lliga espanyola: quart classificat. Els blaugrana són més puristes. Quan guanyen la Lliga de Campions, guanyen també la lliga. O tot o res (l’historiador Jaume Vicens Vives ja deia que el tot o res era una cosa molt catalana).
Vist el rendiment de l’equip aquests últims mesos, potser faríem bé d’imitar l’etern rival i ser una mica astuts. Sols com una excepció que confirmi la regla: la regla del futbol excels. Si no, haurem de donar la raó a Miguel de Unamuno; haurem d’acceptar que als catalans ens perd l’estètica.
Anem ben encaminats. El partit contra el City no va ser res de l’altre món. Però ja som a quarts.
Passió per la muntanya
Per Josep Maria Foix
Al vertigen, el nou llibre de l’escriptora lleidatana Núria Perpinyà, és una novel·la molt documentada i entretinguda sobre l’alta muntanya, sobre l’atracció dels cims.
La història se situa als Tammarians, una serralada imaginària basada en el paisatge del Pirineu (però amb pics d’una altitud més pròpia dels Alps), i té per fil conductor el triangle amorós protagonitzat per la Irena Besikova, una escaladora solitària i misteriosa; el René, el guarda d’un refugi de muntanya, i l’Eduard, un prestigiós arquitecte.
El destí d’aquesta relació a tres bandes no es fa clar fins al final de la novel·la, una novel·la que oposa la natura i la ciutat i en què la passió amorosa ha de competir amb la passió per la muntanya.
Al vertigen ens parla de l’exemple d’escaladors cèlebres com Walter Bonatti i Edmund Hillary, «el nostre model indiscutible: com a himalaista i com a home bo i solidari»; però sobretot ret homenatge als grans noms femenins de la història de l’alpinisme: des de la nord-americana Annie Peck, que feia de cada ascensió una reivindicació del dret de vot per a les dones, fins a la polonesa Wanda Rutkiewicz, la primera que va coronar el temible K2, la segona muntanya més alta del món (en la narració, també hi apareixen, amb sobrenoms fàcilment identificables, alpinistes actuals com Araceli Segarra i Edurne Pasaban).
En un passatge del llibre, el René, el narrador, compara els escriptors amb els alpinistes, els punts en comú entre els uns i els altres: individualisme, elitisme… «Per què serveix ascendir a un cim? Per què serveix un poema?», es demana.
Potser perquè les coses inútils són, al capdavall, les més útils.
Puyol és Puyol
Per Josep Maria Foix
Carles Puyol va anunciar ahir que deixaria el FC Barcelona a final de temporada, després de gairebé vint anys. En un equip integrat per artistes de la pilota, el millor de la història blaugrana, el capità ha representat el coratge, l’esforç, la capacitat de sacrifici.
Puyol anava sempre a totes, no donava mai cap pilota per perduda. «Puyol és Puyol», li he sentit dir a Joaquim Maria Puyal centenars de vegades per subratllar-ne la solvència i l’eficàcia defensives. Les aturades amb el pit, el gol de cap en el 2 a 6 al Santiago Bernabéu i els crits d’ànim cada vegada que l’equip encaixava un gol formen part de la memòria sentimental del barcelonisme.
El seu esperit guanyador s’encomanava a tot l’equip en els moments més difícils. Admirava obertament el Milan dels anys 1980 i 1990, tingut per un dels millors equips de la història del futbol. El capità d’aquell Milan, el llegendari Franco Baresi, proclamava ahir via Twitter la seva gratitud al central del Barça (igual que Puyol, Baresi va aconseguir sis lligues i tres Lligues de Campions).
Puyol ha estat un futbolista noble i humil. Ha guanyat molt trofeus, però també n’ha perdut molts. Durant els primers cinc anys a can Barça no va aconseguir cap títol important. M’agrada pensar que aquí radica una part de la seva humilitat. Cofois per les victòries d’aquests últims anys, el barcelonistes hem perdut una mica la perspectiva que atorga la derrota. Puyol la tenia, aquesta perspectiva. Per això es va guanyar l’estima i el respecte dels rivals.
Gràcies, Puyol.
Pantalons blancs
Per Josep Maria Foix
Equip del Barça (1901). Font: FCBarcelona.cat
El Barcelona és considerat avui el millor equip del món. Per molts afeccionats, però també per les institucions esportives. La Federació Internacional d’Història i Estadística de Futbol (IFFHS) l’ha designat el millor equip del 2012, tot i haver guanyat únicament la Copa del Rei. És un reconeixement al joc brillant desplegat per l’equip, més enllà dels títols aconseguits.
A Madrid, aquesta supremacia no ha estat gaire ben païda. Ni pel club ni pels mitjans de comunicació. La impressió és que hi ha més barcelonitis a Madrid que no madriditis a Barcelona.
En aquest context, potser fóra bo que el club blaugrana tornés als orígens. Que recuperés el pantalons blancs: una manera vistosa de deixar clar que el Madrid ha deixat de ser una obsessió.
Recordem que durant els primers deu anys d’història el Barça va dur samarreta blaugrana i pantaló blanc. Amb aquesta indumentària va debutar el 8 de desembre de 1899, en un partit disputat a l’antic velòdrom de la Bonanova (avui, Turó Parc) contra un equip format per membres de la colònia anglesa de la ciutat.
No em sembla ni tan sols una idea provocadora. Al cap i a la fi, el Barça ha guanyat dues Lligues de Campions (2006 i 2011) lluint pantalons vermells. Més provocador em sembla d’anar a jugar fora de casa amb aquella samarreta mig groga, mig carabassa. D’espiadimonis. Carnavalesca. Ridícula.
Encara sort que són bons i guanyen gairebé sempre.
Manchester, Juve o Bayern
Per Josep Maria Foix
Andrea Pirlo
Ara, posats a somiar, m’agradaria que el Barça arribés a la final de la Lliga de Campions i que es disputés el torneig amb un club de llarga tradició. Tinc tres preferències: el Manchester United, el Juventus de Torí i el Bayern de Munic.
El Manchester United és un club llegendari fundat el 1878 per treballadors del ferrocarril. El padrí Joan, el meu avi patern, em parlava sovint de Bobby Charlton, un dels supervivents de l’accident aeri que el 1958 va segar la vida de vint-i-tres membres del club, vuit d’ells jugadors. Al cap de deu anys Charlton va aixecar la primera Copa d’Europa dels Red Devils, així anomenats pel color vermell de la samarreta.
El United és entrenat per l’escocès Sir Alex Ferguson des del 1986, i d’aleshores ençà s’ha oposat al Barça en partits de primeríssim nivell. El 1991 el va derrotar a la final de la Recopa, i el 2008 va barrar-li el pas a la final de la Lliga de Campions. Els blaugrana es van refer d’aquestes derrotes en les finals del 2009 i el 2011.
El Juventus és el club més llorejat del futbol italià. La Vecchia Signora ha guanyat vint-i-vuit campionats de lliga, deu més que no pas l’Inter i el Milan. A Europa, però, les coses no li han anat tan bé. Ha disputat set finals de la Lliga de Campions però sols n’ha guanyades dues, una estadística que demostra que el futbol no té gaire lògica, sobretot si es té en compte la competitivitat dels equips italians. La figura de la Juve és Andrea Pirlo, el Xavi d’Itàlia.
I, finalment, el Bayern. El club de Munic presenta similituds amb el de Barcelona. Pertany als socis; és l’orgull esportiu de Baviera, el land alemany més ric i de personalitat més definida; i té quatre Copes d’Europa a les vitrines, les mateixes que hi ha a can Barça. A sobre, ha fitxat Pep Guardiola, un símbol del barcelonisme.
foixdalmau.wordpress.com 