Pàgina d'inici » Cultura

Category Archives: Cultura

Categories

Apunteu-vos al bloc i en rebreu les novetats via correu electrònic.

Join 11 other followers

Tarda de diumenge al Picasso

Per Josep Maria Foix

picasso2

Visita familiar al Museu Picasso de Barcelona, fa un parell de diumenges. N’hi ha uns quants, de museus que obren de franc en diumenge. Cultura és també això: posar-la a l’abast de tothom.

La visita gratuïta és a partir de les 15.00. Hi arribem fet i fet al cap de mitja hora, quan la cua ja ocupa una bona part del carrer de Montcada. Molts estrangers d’ulls ametllats amb motxilla i càmera fotogràfica. Una dona que reparteix targetes d’un espectacle nocturn de flamenc. Al lluny, balcons amb l’estelada.

Converses sobretot en anglès. M’agrada aquest ambient cosmopolita dels museus. Si fa no fa el mateix que es respira als aeroports i a les estacions de tren. Llocs de fugida, de noves perspectives vitals. Dalí va anomenar l’estació de Perpinyà el centre del món: el punt de partença dels seus primers viatges a París.

Dins el museu, una corredissa sorollosa de les meves filles (set i quatre anys) suscita mirades de tendresa. I alguna de reprovació: què diantre hi fa, aquí, aquesta canalla. Severitat, manca d’imaginació. Quan ja fa ben bé una hora que hi som, les nenes comencen a rondinar. Els diem que han de triar un quadre, el que més els agradi. Que s’hi fixin bé, perquè a casa l’hauran de pintar elles.

Abans d’anar-nos-en tafanegem dins la botiga del museu. Hi trobo un llibret bellament il·lustrat de Josep Palau i Fabre: Picasso a vol d’ocell (Edicions de 1984). Els en queda sols aquest exemplar. Mentre el fullejo, penso si l’he de comprar. Al capdavall, no hem pagat entrada… No sé què fer. Finalment l’agafo.

Picasso a vol d’ocell és una petita joia. Instructiu, planer, ideal per als qui no som experts ni en Picasso ni en l’art del segle XX. L’autor, gran autoritat en l’obra del pintor malagueny, ens informa de la seva personalitat desbordant, del seu compromís amb el més desvalguts, de la influència que va tenir Catalunya en l’evolució de la seva obra. Ens parla de les estades de Picasso a Barcelona, Horta de Sant Joan i Gósol; de la gran amistat amb Carles Casagemas, en record del qual va començar l’anomenada època blava.

El Museu Nacional d’Art de Catalunya just acaba d’obrir una exposició dedicada a Casagemas. Duu per títol Casagemas. L’artista sota el mite, i és integrada per una quarantena d’obres de l’artista, mort tràgicament amb vint anys. Hi aniré per poc que pugui. En diumenge.

Afegir-hi un comentari

Això no ho fem, nosaltres

Per Josep Maria Foix

luri

He llegit amb delit i gairebé d’una tirada Val més educar, del mestre i filòsof Gregorio Luri, que duu un subtítol prou eloqüent: Consells als pares, a favor del sentit comú.

Luri és un bon coneixedor del l’àmbit educatiu. Ha fet de professor en tots els nivells, de primària a la universitat. A parer seu, la paternitat s’ha professionalitzat. Els pares programen amb tot detall l’educació dels fills. S’amoïnen massa, s’angoixen, per por d’equivocar-se. Han perdut de vista la idea que el destí dels fills no depèn únicament d’ells, sinó de factors molt diversos.

Luri sosté que la paternitat s’ha de desdramatitzar, que els pares s’han de preocupar menys per poder educar millor. Però, alhora, remarca la necessitat que a l’escola i a casa es fomentin valors com l’esforç, la disciplina (que considera més important que no la intel·ligència), les bones maneres i la competència. I ens recorda aquella cèlebre dita del duc de Wellington, l’home que va derrotar Napoleó: «La batalla de Waterloo es va guanyar als patis de l’escola d’Eton».

Luri ens aconsella d’educar els fills amb el consell, però sobretot amb l’exemple; d’harmonitzar els valors i les conductes, les idees i els fets. Els fills fan cas d’allò que veuen fer als pares, més que no pas d’allò que els diuen que han de fer.

L’autor ens proposa d’acompanyar els consells amb unes paraules d’eficàcia provada: «Això no ho fem, nosaltres». O, a l’inrevés: «Nosaltres, sempre fem això». És una bona manera de reforçar els vincles familiars i de fer entendre als fills la importància d’actuar d’acord amb les conviccions pròpies.

Val més educar és un llibre que desmitifica algunes idees presents a l’escola i al conjunt de la societat. I les desmitifica amb dades, amb realisme i amb arguments sòlids. Amb sentit comú: el menys comú dels sentits.

Afegir-hi un comentari

Ai dels vençuts!

Per Josep Maria Foix

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re…
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

Pere Quart

vencuts

Vae victis (‘Ai dels vençuts!’), diuen que va proclamar el cap dels gals Brenne quan es va apoderar de Roma el 390 aC. La dita sembla feta a mida per al mig milió de fugitius que el gener i el febrer del 1939, amb la guerra a les acaballes, van travessar el Pirineu català, en un dels èxodes més grans mai vist fins aleshores.

D’això fa setanta-cinc anys, i en l’escaiença Edicions de 1984 ha reeditat la novel·la Els vençuts de Xavier Benguerel, que projecta llum sobre un dels episodis més tristos de la nostra història. Escrita en un català clar i genuí, Els vençuts ret homenatge a la multitud de gent que va enfilar camins i carreteres en direcció nord, encarada a un destí incert.

La primera part de la novel·la recrea la fugida del propi autor: de Barcelona a Girona; de Girona al mas Perxers d’Agullana (on s’aplegaren, entre més intel·lectuals i polítics, el mestre Fabra i el president Companys); d’Agullana al Voló pel coll de Manrella, i del Voló a Perpinyà.

La segona part té per protagonistes tres homes que, empesos, com molts altres, pels gendarmes, fan cap a la platja de Sant Cebrià (Saint-Cyprien), on les autoritats franceses organitzen a corre-cuita un camp de concentració. A Sant Cebrià, s’hi van arribar a acumular trenta mil homes, corsecats per la fam, per la malaltia, pel fred, per la fúria de la tramuntana.

I corsecats, també, per la pèrdua progressiva d’identitat. Diu Joan Pineda, el personatge principal de Els vençuts: «L’home és el seu barri, el seu carrer, la seva casa; aquell banc, i aquell arbre que troba cada dia quan surt per anar a treballar, i, sobretot, la dona, els fills, els pares, els amics…». Per això mateix s’aferra al record. Per combatre la pèrdua d’identitat, la sensació d’haver estat exiliat de la vida.

Una altra idea que recorre de cap a cap el llibre és la percepció que els fugitius tenen d’haver estat abandonats. D’ésser una nosa. Ningú no els vol. Ni tan sols la dolça França, la pàtria dels Drets de l’Home.

Aquesta mateixa percepció deuen tenir avui els immigrants que, forçats per la necessitat, miren de travessar la Mediterrània i topen amb la dolça Europa; amb una Europa tristament més preocupada per la seguretat que no pas per la llibertat. Em penso que no n’aprenem prou, de les lliçons que ens dóna la història.

Afegir-hi un comentari

Un best-seller sobre l’Europa de fa cent anys

Per Josep Maria Foix

1913

L’any passat, un dels llibres més venuts a Alemanya fou 1913. Un any de fa cent anys, de l’historiador de l’art i periodista Florian Illies; un llibre que ens transporta a l’Europa del 1913 a partir de la combinació intel·ligent de fets històrics i de retalls biogràfics d’artistes, científics, escriptors i polítics.

Illies ens parla de l’extraordinària vitalitat cultural de Viena, Berlín, París i Munic, les quatre ciutats capdavanteres de la modernitat; de la florida del psicoanàlisi, l’arquitectura funcional, l’expressionisme i el cubisme.

El relat és ple d’anècdotes que ens mostren la faceta més humana dels grans noms de la cultura europea. Aquell 1913 Thomas Mann se sincerava amb el seu germà Heinrich i es proposava d’escriure una novel·la divertida que volia titular La muntanya màgica; Kafka declarava el seu amor per Felice Bauer en una carta de més de vint pàgines (en què també li declarava els seus defectes); Picasso era interrogat pel robatori de La Gioconda de Leonardo da Vinci.

La flor i nata dels intel·lectuals europeus passava les vacances d’estiu en balnearis exclusius; a la costa bàltica, a Venècia i a Ascona, una vila suïssa on s’havien establert una colla d’artistes i anarquistes per viure en harmonia amb la natura.

No semblava pas que hi hagués d’haver guerra. I això que Oswald Spengler treballava de feia temps en La decadència d’Occident, la seva gran obra.

Segons que explica Illies, Lenin pensava que una guerra entre Rússia i Àustria podria afavorir la revolució a l’Europa occidental, però la veia improbable. Anava errat: hi va haver guerra, i la guerra va estendre la flama de la revolució; però no a l’Europa occidental, sinó a Rússia mateix.

Afegir-hi un comentari

Llops del capitalisme

Per Josep Maria Foix

Leonardo DiCaprio en el paper de Jordan Belfort.

Leonardo DiCaprio en el paper de Jordan Belfort.

El llop de Wall Street, el nou film de Martin Scorsese, es basa en una història real: la de Jordan Belfort, un corredor de borsa que va fer una fortuna enorme al davant de l’agència Stratton Oakmont.

Leonardo DiCaprio es posa a la pell d’un home amb un talent excepcional per vendre fum. Per enganyar els petits inversors amb l’únic propòsit d’enriquir-se. Una frase resumeix la manca d’escrúpols del protagonista: «Venc escombraries als escombriaires». El film narra l’ascens i la caiguda de Belfort i la seva bandada de llops, gent moguda per la cobdícia del diner fàcil, la set de poder i la sensació d’impunitat.

Els excessos comesos aleshores (dècada dels 1990) van portar primer la crisi financera i, després, la crisi econòmica, la pitjor d’ençà del crac del 1929: fa sis anys que dura i encara no sabem del cert quan en sortirem.

Els primers anys de la crisi es parlava de reformar el capitalisme, de limitar-ne els abusos. El 2008 Nicolas Sarkozy, en aquell temps president de França, va proclamar solemnement la necessitat de refundar-lo.

No sé pas si s’ha reformat prou. Un estudi publicat no fa gaires dies per la consultora ICSA i l’escola de negocis EADA indicava que el sou dels directius espanyols s’havia apujat un 7% el 2013, mentre que el dels càrrecs intermedis i els empleats s’havia reduït un 3% i un 0,5%, respectivament.

Paul Krugman, premi Nobel d’Economia del 2008, acaba d’escriure al New York Times que a Europa les polítiques d’austeritat sostingudes per la dreta (segons ell, del tot errònies) han estat assumides per la socialdemocràcia.

El gruix de la classe mitjana s’aprima cada dia que passa i els governs no donen resposta als problemes dels ciutadans. Tot plegat, terreny adobat per a les forces populistes. Ho comprovarem, molt probablement, en les eleccions europees del mes de maig.

PD. Tinc ganes de llegir-me la nova novel·la de Marta Rojals, L’altra, centrada en la generació dels 1970: gent que ho va tenir tot i que ara, amb quaranta anys, no pot pagar la hipoteca.

Afegir-hi un comentari

Art terapèutic

Per Josep Maria Foix

La dansa. Henri Matisse.

La dansa. Henri Matisse.


Escolto a RAC1 l’entrevista de Jordi Basté amb Perico Pastor. El pintor i dibuixant de la Seu d’Urgell acaba de presentar els dos murals que decoraran la capella de l’Eucaristia de l’església de Sant Just, una de les més antigues de Barcelona. S’hi instal·laran abans no s’acabi l’any.

Les paraules de Pastor traspuen bonhomia i tolerància. Es declara ateu, però afegeix que no ha estat mai ni anticlerical ni menjacapellans. Li interessen la Bíblia i l’Església: fa encara no tres anys va il·lustrar la traducció interconfessional de la Bíblia catalana, dirigida per l’Armand Puig, rector de Sant Just.

Preguntat per si el seu art és terapèutic, Pastor respon que tots els quadres i tot l’art són una forma de teràpia. Les seves pintures són lluminoses i coloristes, igual que les de Henri Matisse, un dels seus artistes preferits.

«Somio», deia Matisse, representant màxim del fauvisme, «un art equilibrat, pur, tranquil, sense contingut inquietant ni torbador, que serveixi com a lenitiu, com a calmant cerebral, alguna cosa semblant a un bon sofà on reposar de les fatigues físiques». Terapèutic.

Afegir-hi un comentari

Fabra, Prat i el català

Per Josep Maria Foix

Pompeu Fabra. Dibuix de Ramon Casas.

Pompeu Fabra. Dibuix de Ramon Casas.

En l’homenot que li va dedicar, Josep Pla va qualificar Pompeu Fabra com l’home més important del seu temps; com l’únic català que tots els catalans havien obeït plenament.

La figura de Fabra ha ocupat aquests últims dies les pàgines de cultura dels diaris. Motiu: el centenari de les Normes ortogràfiques, publicades el 24 de gener de 1913. Al cap de cinc anys, el 1918, Fabra va publicar la Gramàtica catalana, que encara avui és normativa (el 2001, l’Institut d’Estudis Catalans en va començar a preparar una de nova, encara per enllestir).

En la exhaustiva biografia que va publicar el 1968, Josep Miracle explica que de ben jove Fabra jugava amb un amic seu a inventar-se llengües i a regular-les amb normes ortogràfiques. Fabra tenia passió per la lingüística, però també era un home de ciència: havia fet la carrera d’enginyer industrial. I amb criteris científics va aconseguir de codificar la llengua catalana.

En aquesta tasca de codificació, Fabra va tenir el suport decidit d’Enric Prat de la Riba, el president de la Mancomunitat de Catalunya, que amb recursos econòmics migrats va dur a terme una gran obra de govern. Prat va envoltar-se de gent de gran vàlua professional, independentment de criteris ideològics. Ell era conservador, i Fabra, d’esquerres: son pare havia estat batlle de Gràcia en temps del Sexenni (1868-1874). L’un i l’altre eren conscients de la importància de la llengua catalana.

Sabien que escriure i parlar correctament el català era una manera d’estimar Catalunya. Una manera callada, esforçada, d’estimar Catalunya. Potser la més important.

PD. Llegir gramàtiques és cosa una mica feixuga. Fabra ho sabia, i per això va escriure les Converses filològiques (vol. 7 de les Obres completes), un conjunt d’articles periodístics apareguts al diari La Publicitat. Són articles concisos, brillants, de lectura fàcil; i, sobretot, molt instructius.

Afegir-hi un comentari

Es perd el senyal

Per Josep Maria Foix

Joan Margarit

Joan Margarit

«La música és sempre una drecera», escriu Joan Margarit (Sanaüja, Segarra, 1938) a Es perd el senyal, el seu últim llibre de poemes.

La seva obra també és una drecera. En el bon sentit. Margarit aconsegueix d’emocionar-nos i de transmetre la seva passió per la cultura (per l’alta cultura) amb versos clars, nets, directes, intel·ligibles, esporgats d’elements superflus. Per això és el poeta viu més llegit de la literatura catalana.

A Es perd el senyal Margarit posa en ordre els seus records. El llibre ens parla de la felicitat del qui ja res no espera,

Sents el convenciment que estàs vivint
uns anys sense esperances que ja són
els més feliços de la teva vida
»),

de la pèrdua de les persones més estimades,

El teu no ser és lluminós com tu»)

de la culpa,

la forma més dura de l’amor»).

I també de la soledat, de la llibertat, de l’amistat, del perdó. Del perdó pels nostres actes i pels dels altres.

Afegir-hi un comentari

Sales, Espriu i l’autocrítica

Per Josep Maria Foix

Salvador Espriu

Salvador Espriu

Hem deixat enrere l’Any Sales, commemoratiu del centenari del naixement de Joan Sales, l’autor d’Incerta Glòria, tinguda per una de les millors novel·les catalanes de la segona meitat del segle XX.

Incerta Glòria tracta de la guerra, del pas del temps, del sofriment. I de la necessitat de compassió, un sentiment que recorre de cap a cap tota la novel·la.

La compassió implica l’assumpció de les febleses i limitacions pròpies. Per això predisposa a l’autocrítica i al diàleg. «Fes que siguin segurs els ponts del diàleg», predicava Salvador Espriu a La pell de brau.

Espriu ha pres el relleu de Sales. El poeta va néixer fa cent anys justos a Santa Coloma de Farners.

La biografia Espriu, transparent, d’Agustí Pons, ha inaugurat l’Any Espriu. Retinc unes paraules pronunciades per Pons en la presentació del llibre: «La Catalunya d’Espriu és la Catalunya de l’antiPolònia» (en referència al programa d’humor de TV3).

Espriu era extremadament perfeccionista i, per tant, extremadament autocrític.

Afegir-hi un comentari

Contacte amb l’excel·lència

Per Josep Maria Foix

Coberta del llibre Errata, de George Steiner.Continuo amb les Lletres a Lucili. En una d’aquestes lletres, Sèneca demana al seu amic que gravi en l’esperit aquesta sentència d’Epicur: «Ens cal escollir i tenir sempre davant els nostres ulls algun home virtuós, per tal de viure com si ell ens veiés i obrar com si ell ens contemplés». I acaba: «Ens cal un model al qual els nostres costums es conformin: sense una regla, no adreçaràs les coses tortes».

En el llibre autobiogràfic Errata, el prestigiós assagista nord-americà d’origen jueu, George Steiner, explica que el model ha de ser també la universitat. Qualsevol institució universitària digna, diu, ha de posar en contacte l’estudiant amb l’excel·lència. A fi de propiciar aquest contacte, Steiner defensa unes universitats no gaire grans, amb pocs alumnes, sobretot les dedicades a les humanitats.

Afegir-hi un comentari