Per Josep Maria Foix
Visita familiar al Museu Picasso de Barcelona, fa un parell de diumenges. N’hi ha uns quants, de museus que obren de franc en diumenge. Cultura és també això: posar-la a l’abast de tothom.
La visita gratuïta és a partir de les 15.00. Hi arribem fet i fet al cap de mitja hora, quan la cua ja ocupa una bona part del carrer de Montcada. Molts estrangers d’ulls ametllats amb motxilla i càmera fotogràfica. Una dona que reparteix targetes d’un espectacle nocturn de flamenc. Al lluny, balcons amb l’estelada.
Converses sobretot en anglès. M’agrada aquest ambient cosmopolita dels museus. Si fa no fa el mateix que es respira als aeroports i a les estacions de tren. Llocs de fugida, de noves perspectives vitals. Dalí va anomenar l’estació de Perpinyà el centre del món: el punt de partença dels seus primers viatges a París.
Dins el museu, una corredissa sorollosa de les meves filles (set i quatre anys) suscita mirades de tendresa. I alguna de reprovació: què diantre hi fa, aquí, aquesta canalla. Severitat, manca d’imaginació. Quan ja fa ben bé una hora que hi som, les nenes comencen a rondinar. Els diem que han de triar un quadre, el que més els agradi. Que s’hi fixin bé, perquè a casa l’hauran de pintar elles.
Abans d’anar-nos-en tafanegem dins la botiga del museu. Hi trobo un llibret bellament il·lustrat de Josep Palau i Fabre: Picasso a vol d’ocell (Edicions de 1984). Els en queda sols aquest exemplar. Mentre el fullejo, penso si l’he de comprar. Al capdavall, no hem pagat entrada… No sé què fer. Finalment l’agafo.
Picasso a vol d’ocell és una petita joia. Instructiu, planer, ideal per als qui no som experts ni en Picasso ni en l’art del segle XX. L’autor, gran autoritat en l’obra del pintor malagueny, ens informa de la seva personalitat desbordant, del seu compromís amb el més desvalguts, de la influència que va tenir Catalunya en l’evolució de la seva obra. Ens parla de les estades de Picasso a Barcelona, Horta de Sant Joan i Gósol; de la gran amistat amb Carles Casagemas, en record del qual va començar l’anomenada època blava.
El Museu Nacional d’Art de Catalunya just acaba d’obrir una exposició dedicada a Casagemas. Duu per títol Casagemas. L’artista sota el mite, i és integrada per una quarantena d’obres de l’artista, mort tràgicament amb vint anys. Hi aniré per poc que pugui. En diumenge.
foixdalmau.wordpress.com 