Pàgina d'inici » 2014 » Març
Monthly Archives: Març 2014
Un best-seller sobre l’Europa de fa cent anys
Per Josep Maria Foix
L’any passat, un dels llibres més venuts a Alemanya fou 1913. Un any de fa cent anys, de l’historiador de l’art i periodista Florian Illies; un llibre que ens transporta a l’Europa del 1913 a partir de la combinació intel·ligent de fets històrics i de retalls biogràfics d’artistes, científics, escriptors i polítics.
Illies ens parla de l’extraordinària vitalitat cultural de Viena, Berlín, París i Munic, les quatre ciutats capdavanteres de la modernitat; de la florida del psicoanàlisi, l’arquitectura funcional, l’expressionisme i el cubisme.
El relat és ple d’anècdotes que ens mostren la faceta més humana dels grans noms de la cultura europea. Aquell 1913 Thomas Mann se sincerava amb el seu germà Heinrich i es proposava d’escriure una novel·la divertida que volia titular La muntanya màgica; Kafka declarava el seu amor per Felice Bauer en una carta de més de vint pàgines (en què també li declarava els seus defectes); Picasso era interrogat pel robatori de La Gioconda de Leonardo da Vinci.
La flor i nata dels intel·lectuals europeus passava les vacances d’estiu en balnearis exclusius; a la costa bàltica, a Venècia i a Ascona, una vila suïssa on s’havien establert una colla d’artistes i anarquistes per viure en harmonia amb la natura.
No semblava pas que hi hagués d’haver guerra. I això que Oswald Spengler treballava de feia temps en La decadència d’Occident, la seva gran obra.
Segons que explica Illies, Lenin pensava que una guerra entre Rússia i Àustria podria afavorir la revolució a l’Europa occidental, però la veia improbable. Anava errat: hi va haver guerra, i la guerra va estendre la flama de la revolució; però no a l’Europa occidental, sinó a Rússia mateix.
One-nil to the Barça
Per Josep Maria Foix
Un dels tradicionals crits d’ànim de l’afecció de l’Arsenal és One-nil to the Arsenal (‘Un a zero a favor de l’Arsenal’). L’origen d’aquest crit es remunta a uns anys en què el club londinenc no es destacava pas per desplegar un futbol brillant. Encara no era entrenat per l’elegant Arsène Wenger, partidari decidit del futbol d’atac. Un a zero i encara sort. I encara gràcies.
No m’imagino la reposada i exigent afecció blaugrana esperonant l’equip al crit de «Un a zero a favor del Barça». Ni tan sols en un sentit irònic. No s’adiu amb la història d’un club que s’ha fet gran amb els gols de Samitier, amb la tècnica exquisida de Kubala, amb les genialitats de Cruyff, Maradona i Messi. El soci del Barça va a l’estadi a veure guanyar l’equip, però també a gaudir d’un bon espectacle. Com aquell qui va al teatre o a l’òpera.
És un fet reconegut fins i tot pels madridistes. Alfredo Relaño, el director del diari As, va dir en una ocasió que el Madrid valorava sobretot la victòria, però que el Barça era un àmbit sentimental; que era estimat més enllà dels triomfs aconseguits.
El Barça no ha tingut històricament l’astúcia del Madrid, un club que el 1998 guanyava la setena Copa d’Europa després de fer el ridícul a la lliga espanyola: quart classificat. Els blaugrana són més puristes. Quan guanyen la Lliga de Campions, guanyen també la lliga. O tot o res (l’historiador Jaume Vicens Vives ja deia que el tot o res era una cosa molt catalana).
Vist el rendiment de l’equip aquests últims mesos, potser faríem bé d’imitar l’etern rival i ser una mica astuts. Sols com una excepció que confirmi la regla: la regla del futbol excels. Si no, haurem de donar la raó a Miguel de Unamuno; haurem d’acceptar que als catalans ens perd l’estètica.
Anem ben encaminats. El partit contra el City no va ser res de l’altre món. Però ja som a quarts.
Passió per la muntanya
Per Josep Maria Foix
Al vertigen, el nou llibre de l’escriptora lleidatana Núria Perpinyà, és una novel·la molt documentada i entretinguda sobre l’alta muntanya, sobre l’atracció dels cims.
La història se situa als Tammarians, una serralada imaginària basada en el paisatge del Pirineu (però amb pics d’una altitud més pròpia dels Alps), i té per fil conductor el triangle amorós protagonitzat per la Irena Besikova, una escaladora solitària i misteriosa; el René, el guarda d’un refugi de muntanya, i l’Eduard, un prestigiós arquitecte.
El destí d’aquesta relació a tres bandes no es fa clar fins al final de la novel·la, una novel·la que oposa la natura i la ciutat i en què la passió amorosa ha de competir amb la passió per la muntanya.
Al vertigen ens parla de l’exemple d’escaladors cèlebres com Walter Bonatti i Edmund Hillary, «el nostre model indiscutible: com a himalaista i com a home bo i solidari»; però sobretot ret homenatge als grans noms femenins de la història de l’alpinisme: des de la nord-americana Annie Peck, que feia de cada ascensió una reivindicació del dret de vot per a les dones, fins a la polonesa Wanda Rutkiewicz, la primera que va coronar el temible K2, la segona muntanya més alta del món (en la narració, també hi apareixen, amb sobrenoms fàcilment identificables, alpinistes actuals com Araceli Segarra i Edurne Pasaban).
En un passatge del llibre, el René, el narrador, compara els escriptors amb els alpinistes, els punts en comú entre els uns i els altres: individualisme, elitisme… «Per què serveix ascendir a un cim? Per què serveix un poema?», es demana.
Potser perquè les coses inútils són, al capdavall, les més útils.
Puyol és Puyol
Per Josep Maria Foix
Carles Puyol va anunciar ahir que deixaria el FC Barcelona a final de temporada, després de gairebé vint anys. En un equip integrat per artistes de la pilota, el millor de la història blaugrana, el capità ha representat el coratge, l’esforç, la capacitat de sacrifici.
Puyol anava sempre a totes, no donava mai cap pilota per perduda. «Puyol és Puyol», li he sentit dir a Joaquim Maria Puyal centenars de vegades per subratllar-ne la solvència i l’eficàcia defensives. Les aturades amb el pit, el gol de cap en el 2 a 6 al Santiago Bernabéu i els crits d’ànim cada vegada que l’equip encaixava un gol formen part de la memòria sentimental del barcelonisme.
El seu esperit guanyador s’encomanava a tot l’equip en els moments més difícils. Admirava obertament el Milan dels anys 1980 i 1990, tingut per un dels millors equips de la història del futbol. El capità d’aquell Milan, el llegendari Franco Baresi, proclamava ahir via Twitter la seva gratitud al central del Barça (igual que Puyol, Baresi va aconseguir sis lligues i tres Lligues de Campions).
Puyol ha estat un futbolista noble i humil. Ha guanyat molt trofeus, però també n’ha perdut molts. Durant els primers cinc anys a can Barça no va aconseguir cap títol important. M’agrada pensar que aquí radica una part de la seva humilitat. Cofois per les victòries d’aquests últims anys, el barcelonistes hem perdut una mica la perspectiva que atorga la derrota. Puyol la tenia, aquesta perspectiva. Per això es va guanyar l’estima i el respecte dels rivals.
Gràcies, Puyol.
foixdalmau.wordpress.com 