Pàgina d'inici » Dites i pensades
Category Archives: Dites i pensades
Anecdotari J. V. Foix
Per Josep Maria Foix
M’interessa la figura de Josep Vicenç Foix. Pel fet de compartir cognom, és clar. Però també pel domini extraordinari que l’escriptor tenia de la llengua, basat en la lectura dels clàssics medievals. Per la idea de voler conciliar els contraris: «Si pogués acordar Raó i Follia», diu un dels seus versos més famosos.
Les edicions crítiques de l’obra de Foix, les va publicar Quaderns Crema, l’exquisida editorial fundada per Jaume Vallcorba, que ens va deixar el passat mes d’agost. L’editor i humanista va publicar el 2002 J. V. Foix, investigador en poesia, una aproximació a la vida i a l’obra poètica de l’escriptor de Sarrià.
El llibre és ric en anècdotes. La passejada diària de Foix de Sarrià a Pedralbes, sempre impecablement vestit: armilla, americana, corbata i barret; l’habilitat amb què eludia la censura de la dictadura en els rètols del negoci familiar, que es podien llegir indistintament en català o en castellà (amb majúscula i sense accents): «bomboneria selecta», «postres del país», «pasta seca superior»; la seva intervenció en el disseny dels papers de la pastisseria, que incorporaven l’escut d’armes de la reina Elisenda (fundadora del monestir de Pedralbes), el de Sarrià i el dels comtes de Foix (tres barres, en comptes de quatre).
Vallcorba explica que Foix fou un home més aviat sedentari, amb poques estades a l’estranger. La seva vida transcorregué entre la vila de Sarrià (annexada a Barcelona el 1921) i els estius al Port de la Selva, on havia adquirit una vella cabana de pescadors.
Però això no li va impedir pas d’estar permanentment obert als nous corrents artístics i literaris europeus. La seva obra fou un compromís entre tradició i modernitat. «M’exalta el nou i m’enamora el vell»: així es clou un dels poemes de Sol, i de dol, el seu llibre més lloat.
Foix es va negar sempre a ésser encasellat. Tal com s’afirma en el llibre, rebutjava l’etiqueta d’escriptor surrealista: insistia a dir que en un país tan surrealista com el nostre, ell era l’únic que no ho era.
Un país de col·leccionistes
Per Josep Maria Foix
Recordo haver llegit (en l’obra de Gaziel, de Ferrater Móra, de Vicens Vives?) que als catalans ens atreu la història, a diferència dels castellans, més proclius a la filosofia, a les idees; i que aquesta atracció pel passat explicaria la nostra passió pel col·leccionisme.
No sé si l’afecció a col·leccionar coses és més arrelada a Catalunya que no en altres indrets: és cosa difícilment comprovable. El fet és que tinc alguns amics i coneguts que tenen la dèria d’aplegar objectes. El ventall és molt divers: segells i monedes; càntirs, porrons i ampolles de vidre blaves; pedres, minerals i petxines; matrioixques i tortugues de fusta; edicions de l’Odissea d’Homer… No fa gaire un amic m’ensenyava orgullós la seva col·lecció de rellotges de polsera, algun de ben antic. M’explicava que aquesta mena de rellotges es van començar a generalitzar ara fa cent anys, durant la Primera Guerra Mundial.
Potser la millor cosa que un hom pot col·leccionar són fracassos (“De fracàs en fracàs sense perdre l’entusiasme”, aconsellava Churchill). Fora d’això, no sé si mai col·leccionaré re. Potser boles del món, globus terraqüis. M’agraden. Perquè l’esfera és la forma més perfecta, com bé deien els antics. O, simplement, perquè tots som d’aquest món.
Un gran final
Per Josep Maria Foix
«Volem explicar la història de Hans Castorp, i no pas per ell (perquè el lector hi coneixerà un jove prou simple, encara que agradable), sinó per la història mateixa, que ens sembla d’allò més digna de ser explicada (i tanmateix caldria recordar en favor de Hans Castorp que és la seva, que no totes les històries passen a qualsevol).»
Aquestes paraules encapçalen La muntanya màgica de Thomas Mann, i reflecteixen la fina ironia de l’escriptor alemany. Són el preludi d’una novel·la que ens detalla l’aprenentatge vital d’un jove en un indret aparentment poc mundà: un sanatori de tuberculosos dels Alps suïssos. Un gran començament, per bé que no tan cèlebre com el d’Anna Karènina («Totes les famílies felices s’assemblen. Cada família dissortada ho és a la seva manera»).
Acabo de llegir Les nits blanques, una magnífica novel·la curta de Dostoievski. Els protagonistes, un home i una dona que topen una nit d’estiu a Sant Petersburg i acaben per explicar-se les respectives vides, tristes i solitàries. Una història d’amor no correspost que parla de la poca importància de les paraules, si no van acompanyades de fets; de la solitud; de la incomunicació.
Les nits blanques tenen un començament vibrant, de ritme vivíssim. Però el que he retingut a la memòria és el pensament que clou el llibre: «Déu meu! Sols un moment de benaurança! Però que potser és poc, això, per omplir tota una vida?».
Un final poc burgès; molt rus, molt de Dostoievski. Un gran final.
Antídot contra el fracàs
Per Josep Maria Foix
Llegir ajuda a relativitzar els fracassos. Penso ara mateix en El Quixot i en L’idiota. Quin fracassat tan extraordinari, el príncep Mixkin de Dostoiveski! Però aquest antídot no el tenen els que encara no saben llegir; ni els que no n’aprendran mai; ni els que ja no se’n recorden. No el tenen els més fràgils.
Escriure, dir, repetir
Per Josep Maria Foix
Crec que era Josep Pla qui deia que tothom que tingués alguna cosa a dir havia d’escriure. Em sembla que tinc més coses a repetir que no pas a dir. Sempre tinc a punt una citació. Els meus amics se’n riuen. Amigablement.
foixdalmau.wordpress.com 